.png)
Per què un esportista deixa de fer allò que abans feia amb normalitat?
- 5 days ago
- 15 min de lectura
La resposta des de la psicologia de l'aprenentatge
Introducció
Fa uns mesos, un entrenador em va fer una pregunta que probablement qualsevol persona vinculada a l'esport ha sentit alguna vegada.
"No entenc què li passa."
"Fa uns mesos sempre ho intentava. Ara ja no."
No parlava d'un problema físic.
Tampoc d'un problema tècnic.
L'esportista continuava tenint les mateixes capacitats.
Tanmateix, havia deixat de fer conductes que abans apareixien amb total naturalitat.
Ja no atacava determinats espais.
Ja no assumia riscos.
Ja no demanava la pilota en els moments importants.
Ja no prenia decisions que fins feia poc semblaven habituals.
La resposta va arribar gairebé de manera automàtica.
"Ha perdut la confiança."
És una explicació tan freqüent que sovint ni tan sols ens plantegem si n'hi pot haver una altra.
Quan un esportista modifica el seu comportament, acostumem a buscar la causa dins de la persona: falta de confiança, por, inseguretat, bloqueig o una mala gestió emocional.
Però... i si aquesta no fos la millor manera d'entendre què està passant?
Existeix una altra explicació.
Una explicació basada en com aprenem a comportar-nos.
I, probablement, molt més útil per comprendre per què determinades conductes desapareixen amb el pas del temps.
Realment desapareix la capacitat?
Imaginem diverses situacions.
Una tennista que abans buscava constantment el cop guanyador comença a jugar de manera cada vegada més conservadora.
Un jugador de bàsquet deixa de llançar triples tot i tenir una bona oportunitat.
Una nedadora deixa d'atacar els viratges amb la mateixa decisió que mostrava mesos enrere.
Un ciclista deixa de respondre als atacs en les pujades.
Una gimnasta deixa d'intentar un element tècnic que dominava perfectament.
O una escaladora evita moviments dinàmics que abans feia amb total naturalitat.
La pregunta acostuma a ser sempre la mateixa.
Què li ha passat?
Però potser la pregunta correcta és una altra.
Què ha après?
Perquè una conducta pot desaparèixer sense que la capacitat també ho faci.
I aquesta diferència és fonamental.
L'explicació habitual... i per què pot quedar curta
En psicologia de l'esport és molt habitual explicar aquests canvis parlant de confiança.
"Ha perdut la confiança."
"Ara té por d'equivocar-se."
"Ja no creu en ell mateix."
Encara que aquests conceptes poden formar part del problema, sovint són insuficients per explicar què està passant realment.
Des de la psicologia de l'aprenentatge sabem que la conducta no depèn únicament de característiques internes de la persona.
També depèn del context en què apareix i, sobretot, de la història d'aprenentatge que aquella persona ha anat construint al llarg del temps.
Dit d'una altra manera.
Les persones no només aprenem conductes noves.
També aprenem quan és més probable que les posem en pràctica.
I, en algunes ocasions, també aprenem quan deixem de fer-les.
Aleshores... per què parlem tant de confiança?
Hi ha una raó molt senzilla.
La confiança és una explicació intuïtiva.
Quan un esportista deixa de fer una conducta que abans apareixia amb normalitat, és fàcil pensar que alguna cosa ha canviat dins seu.
Però des d'un punt de vista científic, la confiança, per si sola, no explica per què una conducta apareix o desapareix.
Allò que podem observar directament és el comportament.
I aquest comportament sempre es produeix dins d'un context concret.
Per això, abans d'atribuir un canvi de conducta a conceptes interns, convé analitzar aspectes molt més observables.
Què fa exactament l'esportista?
En quines situacions apareix aquesta conducta?
Què acostuma a passar just abans?
Quines conseqüències rep després?
Aquestes preguntes permeten entendre el comportament des d'una perspectiva funcional i, sobretot, ofereixen pistes molt més útils per intervenir.
Les persones no només aprenem què hem de fer
Una de les idees més importants de la psicologia de l'aprenentatge és que aprendre no consisteix únicament a adquirir habilitats noves.
També implica modificar la probabilitat que conductes que ja formen part del nostre repertori tornin a aparèixer.
Cada vegada que actuem, el nostre comportament té conseqüències.
Algunes són immediates.
Altres apareixen més endavant.
Algunes són molt evidents.
D'altres passen pràcticament desapercebudes.
Però totes contribueixen, en major o menor mesura, a construir la nostra història d'aprenentatge.
Amb el pas del temps, aquesta història fa que determinades conductes apareguin amb més freqüència i que d'altres vagin desapareixent de manera progressiva.
El més interessant és que aquest procés es produeix, en gran part, sense que en siguem plenament conscients.
L'esportista no acostuma a pensar:
"A partir d'avui deixaré d'assumir riscos."
Simplement arriba un moment en què ho fa cada vegada menys.
No perquè hagi pres aquesta decisió de manera conscient.
Sinó perquè la seva història d'aprenentatge ha anat modificant, de forma gradual, la probabilitat que aquella conducta torni a aparèixer.
I aquí trobem una de les idees més importants d'aquest article.
Moltes conductes no desapareixen perquè l'esportista hagi perdut la capacitat de fer-les. Desapareixen perquè la seva història d'aprenentatge ha modificat la probabilitat que tornin a aparèixer.
Un exemple fora de l'esport
Aquest fenomen no és exclusiu de l'àmbit esportiu.
Imagina un alumne que, durant les primeres setmanes de classe, aixeca la mà amb entusiasme per participar.
Tanmateix, gairebé mai rep la paraula.
Alguns companys contesten abans.
Altres vegades, el professor sempre escull els mateixos alumnes.
Al cap d'unes setmanes passa una cosa curiosa.
L'alumne deixa d'aixecar la mà.
Ha perdut la capacitat de respondre?
Evidentment, no.
El que ha canviat és la probabilitat que aquella conducta torni a aparèixer.
La seva història d'aprenentatge li ha ensenyat, sense que ningú li ho hagi dit explícitament, que aixecar la mà ja no produeix les mateixes conseqüències que al principi.
En l'esport passa exactament el mateix.
Què fa que una conducta deixi d'aparèixer?
Fins aquí hem plantejat una idea que, per a moltes persones, pot resultar sorprenent.
Un esportista pot deixar de realitzar una conducta sense haver perdut la capacitat per fer-la.
La pregunta és inevitable.
Què explica aquest canvi?
La resposta, moltes vegades, no es troba únicament dins de l'esportista.
Es troba en la seva història d'aprenentatge.
Cada entrenament.
Cada competició.
Cada comentari de l'entrenador.
Cada reacció dels companys.
Cada èxit.
Cada error.
Cada experiència contribueix, encara que sigui de manera molt petita, a construir aquesta història.
I és precisament aquesta història la que acaba modificant la probabilitat que determinades conductes tornin a aparèixer.
La majoria de vegades aquest procés és gradual.
No passa d'un dia per l'altre.
Una conducta no desapareix sobtadament.
Primer apareix una mica menys.
Després només en determinades situacions.
Més endavant deixa d'aparèixer quan el context és més exigent.
I, finalment, pot arribar a desaparèixer gairebé del tot.
És fàcil interpretar aquest canvi com una manca de confiança.
Però, sovint, hi ha una explicació molt més senzilla.
L'esportista ha anat aprenent, sense ser-ne plenament conscient, que aquella conducta és cada vegada menys probable en aquell context.
Les conseqüències no només canvien el que fem
També canvien el que deixem de fer
Quan pensem en aprendre, normalment imaginem que significa incorporar habilitats noves.
Aprendre un gest tècnic.
Aprendre una tàctica.
Aprendre una nova estratègia.
Però hi ha una altra forma d'aprenentatge de la qual es parla molt menys.
Aprendre a deixar de fer conductes que ja formaven part del nostre repertori.
I això passa constantment en l'esport.
Un esportista no deixa d'assumir riscos d'un dia per l'altre.
No deixa de demanar la pilota d'una setmana per l'altra.
No deixa de provar un recurs tècnic perquè sí.
Generalment és el resultat d'un procés molt més lent.
Cada experiència va deixant una petita empremta.
I totes aquestes experiències, acumulades al llarg del temps, acaben modificant el comportament.
No perquè la persona decideixi conscientment actuar d'una altra manera.
Sinó perquè ha après una nova relació entre les seves conductes i el context en què apareixen.
Analitzant la situació des de la psicologia de l'aprenentatge
Fins ara hem parlat d'història d'aprenentatge i de com les experiències poden modificar la probabilitat que una conducta torni a aparèixer.
Però, com podem analitzar aquest procés d'una manera més precisa?
En psicologia de l'aprenentatge no ens limitem a observar què fa l'esportista.
També analitzem què passa abans, quina conducta apareix i què succeeix després.
Aquest tipus d'anàlisi ens permet entendre el comportament des d'una perspectiva funcional, és a dir, posant el focus en la relació entre l'esportista i el seu entorn.
Vegem alguns exemples.
Exemple 1. Una tennista deixa de pujar a la xarxa
Element | Anàlisi |
Context | La rival deixa una pilota curta que permet atacar. |
Conducta | La tennista puja a la xarxa per intentar tancar el punt. |
Què passa després? | Falla diverses volees importants, rep correccions centrades en el risc assumit i escolta comentaris com "no calia pujar". |
Què pot aprendre? | La probabilitat que torni a pujar a la xarxa, especialment en moments importants, disminueix progressivament. |
Observa que en cap moment necessitem afirmar que la tennista ha perdut la confiança.
El que podem observar és una història d'experiències que pot estar modificant el seu comportament.
Exemple 2. Un jugador de bàsquet deixa de llançar triples
Element | Anàlisi |
Context | Rep la pilota completament sol darrere de la línia de tres punts. |
Conducta | En lloc de llançar, decideix passar la pilota. |
Què passa després? | En partits anteriors, els tirs fallats havien rebut moltes més crítiques que els encerts reconeixement. |
Què pot aprendre? | Cada vegada és menys probable que assumeixi aquest tipus de llançaments, fins i tot quan són bones opcions. |
Exemple 3. Una nedadora deixa d'atacar els viratges
Element | Anàlisi |
Context | Arriba al mur durant una competició. |
Conducta | Fa un viratge més conservador que mesos enrere. |
Què passa després? | Els errors comesos en competicions importants han rebut molta més atenció que els beneficis d'arriscar. |
Què pot aprendre? | Progressivament disminueix la probabilitat d'afrontar els viratges amb la mateixa agressivitat. |
Què tenen en comú tots aquests exemples?
En tots tres casos hi ha una idea fonamental.
No podem observar que l'esportista hagi perdut una habilitat.
El que sí podem observar és que la seva història d'aprenentatge ha anat modificant la probabilitat que determinades conductes tornin a aparèixer.
Aquesta diferència és molt més útil per entendre el rendiment que limitar-nos a afirmar que "ha perdut la confiança".
La ciència de l'aprenentatge esportiu també ho explica així
Aquesta manera d'entendre el comportament no és exclusiva de la psicologia de l'aprenentatge.
Durant les darreres dècades, la investigació en aprenentatge motor i ciències de l'esport ha arribat a conclusions molt similars.
Enfocaments com l'Ecological Dynamics o el Constraints-Led Approach mostren que el comportament esportiu emergeix de la interacció constant entre l'esportista i el seu entorn (Araújo et al., 2006; Davids et al., 2008).
Això significa que el rendiment no depèn únicament de les capacitats físiques, tècniques o psicològiques de la persona.
També depèn del context en què actua.
Modificar les dimensions del terreny de joc.
Canviar el nombre de participants.
Variar el temps disponible per decidir.
Alterar el tipus de feedback que rep l'esportista.
O canviar les conseqüències associades a una conducta.
Tot això pot modificar el comportament sense que les capacitats de l'esportista hagin canviat.
És interessant observar que diferents disciplines científiques, tot i utilitzar un llenguatge diferent, coincideixen en una idea fonamental.
Per entendre el comportament d'un esportista no n'hi ha prou amb observar la persona. També cal analitzar el context on aprèn, entrena i competeix.
Psicologia de l'aprenentatge i ciències de l'esport: dos llenguatges, una mateixa idea
Psicologia de l'aprenentatge | Ciències de l'esport |
Història d'aprenentatge | Historial de pràctica |
Contingències | Restriccions (constraints) |
Context | Entorn de pràctica |
Conseqüències | Feedback i informació del context |
Canvi de conducta | Adaptació del comportament |
Encara que utilitzin terminologia diferent, totes dues perspectives coincideixen en una idea essencial: el comportament esportiu no es pot entendre sense analitzar la interacció contínua entre l'esportista i el seu context d'aprenentatge.
Un mateix esportista pot aprendre comportaments molt diferents
Imaginem una jugadora de voleibol.
Durant anys ha estat una sacadora agressiva.
Assumeix riscos.
Busca dificultar la recepció rival.
Comet errors.
Però també aconsegueix molts punts directes.
Ara imaginem que, durant una temporada, cada error és seguit d'una correcció immediata.
"No arrisquis tant."
"Assegura el servei."
"No regalem punts."
Al mateix temps, quan opta per un servei conservador, rep comentaris positius.
"Així sí."
"Molt millor."
"Aquest és el servei que necessitem."
Al cap d'uns mesos continua sabent servir amb agressivitat.
Però gairebé mai ho fa.
No perquè hagi oblidat com es fa.
Sinó perquè la seva història d'aprenentatge ha anat afavorint un patró de conducta diferent.
No sempre aprenem pel que passa
També aprenem pel que evitem.
Aquest és un dels aspectes més interessants de la psicologia de l'aprenentatge.
Imaginem ara una escaladora.
En diverses competicions intenta un moviment dinàmic per superar un pas especialment difícil.
No ho aconsegueix.
Perd posicions.
I escolta comentaris com:
"Hauries d'haver triat una opció més segura."
A la competició següent dubta.
A la tercera, gairebé ja no intenta aquell moviment.
Ha perdut la capacitat tècnica?
Probablement no.
El que ha après és que evitar aquell moviment redueix la probabilitat d'exposar-se a determinades conseqüències.
Sense adonar-se'n, està aprenent una conducta nova:
evitar.
I això és especialment rellevant.
Perquè evitar també és una conducta.
I, com qualsevol altra conducta, també s'aprèn.
Les regles també ensenyen
No tot l'aprenentatge es produeix perquè experimentem directament les conseqüències.
Les persones també aprenem a través del llenguatge.
En l'esport això passa constantment.
"No perdis la pilota."
"No arrisquis."
"Juga fàcil."
"No fallis."
"Assegura."
Aquestes frases poden semblar simples instruccions.
Però quan es repeteixen durant setmanes o mesos poden acabar modificant allò a què l'esportista presta atenció i les conductes que considera més adequades.
No sempre eliminen una conducta.
Però sí que poden reduir la probabilitat que torni a aparèixer.
Per això, moltes vegades, el comportament canvia sense que hi hagi un càstig evident.
N'hi ha prou que l'esportista aprengui determinades regles sobre el que "hauria de fer".
El mateix patró apareix en qualsevol esport
Aquest fenomen no és exclusiu d'un esport concret.
Una nedadora deixa d'atacar els viratges perquè cada petit error rep més atenció que els beneficis d'arriscar.
Un jugador de bàsquet deixa de llançar des de mitja distància perquè els errors es remarquen molt més que els encerts.
Un ciclista deixa de respondre als atacs després d'acumular experiències on quedar-se sense forces ha tingut conseqüències importants.
Una gimnasta substitueix un element de més dificultat per un altre de més segur perquè aprèn que acabar l'exercici sense errors rep millors conseqüències que assumir un risc més elevat.
Un jugador de pàdel deixa de buscar cops paral·lels decisius i opta sistemàticament per l'opció més conservadora.
A primera vista, tots aquests casos poden semblar diferents.
Però el procés psicològic que hi ha al darrere és molt semblant.
Les experiències, les conseqüències i el context van modificant, de manera gradual, la probabilitat que determinades conductes tornin a aparèixer.
Un exemple fora de l'esport
Aquest mateix procés també es produeix en molts altres àmbits de la vida.
Pensa en una persona que s'incorpora a una nova feina.
Durant les primeres setmanes participa activament a les reunions.
Proposa idees.
Fa preguntes.
Comparteix opinions.
Tanmateix, cada vegada que intervé, les seves aportacions són ignorades o rep respostes despectives.
Amb el pas dels mesos arriba un moment en què gairebé no parla.
Ha perdut la capacitat d'aportar bones idees?
Evidentment que no.
El que ha après és que, en aquell context, participar comporta poques conseqüències positives i diverses experiències desagradables.
El seu comportament canvia.
No perquè hagi canviat la seva intel·ligència.
Ni perquè hagi canviat la seva personalitat.
Ha canviat la seva història d'aprenentatge.
La idea clau
Si hi ha una idea que val la pena recordar fins aquí és aquesta:
Les conductes no desapareixen necessàriament perquè l'esportista hagi perdut la capacitat de realitzar-les. Moltes vegades desapareixen perquè la seva història d'aprenentatge ha modificat la probabilitat que tornin a aparèixer.
I aquesta diferència és molt més que una qüestió teòrica.
Pot transformar completament la manera com entrenadors, famílies i professionals interpreten el rendiment esportiu.
Com desapareix una conducta?
Conducta
↓
Conseqüència
↓
Aprenentatge
↓
Canvia la probabilitat que la conducta torni a aparèixer
↓
Canvia el comportamentLa majoria de les vegades aquest procés és gradual i es produeix sense que l'esportista en sigui plenament conscient.
Quines implicacions té tot això per a entrenadors, esportistes i famílies?
Entendre que una conducta pot desaparèixer com a conseqüència de la història d'aprenentatge canvia completament la manera d'analitzar el rendiment esportiu.
En lloc de preguntar-nos únicament què li passa a l'esportista, comencem a preguntar-nos una altra cosa molt més útil:
Què està aprenent?
Aquest canvi de perspectiva té implicacions molt importants per a totes les persones que formen part de l'entorn esportiu.
Per als entrenadors
Quan un esportista deixa de realitzar una conducta que abans apareixia amb freqüència, la primera reacció acostuma a ser intentar corregir-la.
"Atreveix-te!"
"Has de tornar-ho a intentar!"
"Confia més en tu!"
Encara que aquests missatges parteixin d'una bona intenció, sovint són insuficients perquè intenten modificar la conducta sense analitzar per què ha canviat.
Potser l'esportista ja sap que hauria d'arriscar més.
El problema no és que no ho sàpiga.
El problema és que la seva història d'aprenentatge ha reduït la probabilitat que aquella conducta torni a aparèixer.
Per això, abans d'intervenir, pot ser útil que l'entrenador es faci algunes preguntes.
Quines experiències ha viscut aquest esportista quan ha intentat aquesta conducta?
Quines conseqüències acostuma a rebre quan arrisca?
I què passa quan decideix no fer-ho?
Quines conductes estic reforçant sense adonar-me'n?
Quin tipus de missatges transmeto de manera repetida?
Sovint, aquestes preguntes aporten molta més informació que concloure simplement que "li falta confiança".
Per als esportistes
Aquest enfocament també pot ajudar els mateixos esportistes a entendre millor el seu comportament.
Quan una conducta desapareix és fàcil pensar que s'ha perdut una capacitat.
"Ja no soc el mateix."
"Abans ho feia millor."
"He perdut la confiança."
Però moltes vegades la realitat és una altra.
La capacitat continua existint.
El que ha canviat és la probabilitat d'utilitzar-la en aquell context.
I això és una bona notícia.
Perquè, igual que una conducta es pot afeblir al llarg del temps, també es pot tornar a enfortir quan l'entrenament genera noves oportunitats d'aprenentatge.
No es tracta tant de "recuperar la confiança".
Es tracta de construir noves experiències que afavoreixin l'aparició d'aquella conducta.
Per a les famílies
Les famílies també formen part del context d'aprenentatge.
Després d'un entrenament o d'una competició és habitual parlar dels errors.
"Per què has fet això?"
"No t'hi hauries d'haver atrevit."
"Hauries d'haver passat la pilota."
Aquests comentaris acostumen a fer-se amb la voluntat d'ajudar.
Però també poden convertir-se en experiències d'aprenentatge.
Quan el risc sempre rep més atenció que la iniciativa.
Quan l'error pesa més que l'intent.
Quan el resultat és més important que el procés.
És possible que algunes conductes comencin a desaparèixer.
No perquè l'esportista no vulgui fer-les.
Sinó perquè ha après que evitar-les té menys cost.
Per això, l'entorn també educa.
Encara que no sempre en siguem conscients.
Tot entrenament ensenya. La pregunta és què.
Una de les idees més importants de la psicologia de l'aprenentatge és que tot entrenament ensenya.
La qüestió no és si l'esportista està aprenent.
La qüestió és què està aprenent.
Cada exercici.
Cada comentari.
Cada correcció.
Cada feedback.
Cada conseqüència.
Cada decisió metodològica de l'entrenador.
Tot contribueix, en més o menys mesura, a construir una història d'aprenentatge.
I aquesta història acabarà influint en les conductes que apareixeran quan arribi la competició.
Per això, entrenar no consisteix únicament a desenvolupar capacitats físiques, tècniques o tàctiques.
També consisteix a crear contextos que afavoreixin l'aprenentatge dels comportaments que volem veure quan la competició exigeixi el màxim rendiment.
La confiança pot ser una conseqüència, no necessàriament la causa
Arribats a aquest punt convé fer un aclariment.
Aquest article no pretén afirmar que la confiança no existeixi o que mai influeixi en el rendiment.
El que planteja és una altra idea.
En moltes ocasions utilitzem la confiança com una explicació quan, en realitat, podria ser una
conseqüència de la història d'aprenentatge del mateix esportista.
Quan una persona acumula experiències on determinades conductes tenen conseqüències favorables, és més probable que aquestes conductes tornin a aparèixer.
Quan l'experiència és la contrària, la probabilitat també pot canviar.
Per això, abans de concloure que un problema és "de confiança", pot ser més útil preguntar-nos:
Què ha après aquest esportista?
Dues maneres d'entendre el mateix problema
Explicació habitual
L'esportista canvia.
↓
Perd la confiança.
↓
Canvia la conducta.
Psicologia de l'aprenentatge
Canvien les experiències i el context.
↓
Canvia la història d'aprenentatge.
↓
Canvia la probabilitat que una conducta torni a aparèixer.
↓
Canvia el comportament.
Es pot recuperar una conducta que ha desaparegut?
La resposta és sí.
I aquesta és una de les millors notícies que ens ofereix la psicologia de l'aprenentatge.
Igual que una conducta pot disminuir amb el temps, també es pot recuperar.
Però això rarament passa només repetint a l'esportista que "ha de confiar més".
Cal generar nous contextos d'entrenament.
Noves oportunitats per actuar.
Noves experiències.
Noves conseqüències que afavoreixin l'aparició de la conducta que volem recuperar.
En definitiva, cal tornar a construir aprenentatge.
Què pot fer un entrenador quan una conducta desapareix?
Abans d'atribuir el problema a la confiança o a la personalitat de l'esportista, pot ser útil analitzar alguns aspectes.
✔ Quines experiències ha tingut quan realitzava aquesta conducta?
✔ Quin tipus de feedback rep habitualment?
✔ Les tasques d'entrenament afavoreixen que aquesta conducta aparegui?
✔ Es reforça la iniciativa o només s'assenyalen els errors?
✔ Les instruccions permeten explorar solucions o limiten constantment la presa de decisions?
Aquestes preguntes acostumen a ser molt més útils que buscar una explicació basada únicament en característiques internes de la persona.
Idees clau
Les conductes no desapareixen necessàriament perquè l'esportista hagi perdut la capacitat de realitzar-les.
La història d'aprenentatge modifica contínuament la probabilitat que una conducta torni a aparèixer.
El context, les experiències viscudes, el feedback i les conseqüències influeixen en el comportament, sovint sense que l'esportista en sigui plenament conscient.
Comprendre com s'aprèn una conducta permet dissenyar entrenaments més eficaços i analitzar el rendiment amb més precisió.
Abans d'intentar canviar l'esportista, convé analitzar què li està ensenyant el seu entorn.
La pregunta que ens hauríem de fer
La pròxima vegada que un esportista deixi de fer una conducta que abans realitzava amb normalitat...
No et preguntis primer:
Què ha perdut?
Pregunta't:
Què ha après?
Perquè, moltes vegades, el comportament no canvia perquè l'esportista hagi perdut una habilitat.
Canvia perquè la seva història d'aprenentatge ha modificat la probabilitat que aquella conducta torni a aparèixer.
I entendre aquesta diferència pot transformar completament la manera d'entrenar, d'acompanyar i d'entendre el rendiment esportiu.
Preguntes freqüents (FAQ)
És correcte dir que un esportista ha perdut la confiança?
Pot ser una part de l'explicació, però sovint és insuficient. Des de la psicologia de l'aprenentatge també cal analitzar les experiències prèvies, el context i les conseqüències que han acompanyat aquella conducta.
Una habilitat pot continuar existint encara que l'esportista deixi d'utilitzar-la?
Sí. Tenir una habilitat no garanteix que aparegui en qualsevol situació. La probabilitat que una conducta es manifesti depèn també de la història d'aprenentatge i del context.
Com pot evitar un entrenador que determinades conductes desapareguin?
Dissenyant tasques que ofereixin oportunitats reals perquè aquestes conductes apareguin i procurant que el feedback i les conseqüències siguin coherents amb els objectius d'aprenentatge.
Aquest fenomen només passa en l'esport?
No. També apareix a l'escola, a la feina, en les relacions personals i en qualsevol altre context on el comportament es modifiqui a través de l'aprenentatge.
Referències bibliogràfiques
Araújo, D., Davids, K., & Hristovski, R. (2006). The ecological dynamics of decision making in sport. Psychology of Sport and Exercise, 7(6), 653–676.
Baum, W. M. (2017). Understanding Behaviorism: Behavior, Culture, and Evolution (3a ed.). Wiley.
Catania, A. C. (2013). Learning (5a ed.). Sloan Publishing.
Davids, K., Button, C., & Bennett, S. (2008). Dynamics of Skill Acquisition: A Constraints-Led Approach. Human Kinetics.
Donahoe, J. W., & Palmer, D. C. (2004). Learning and Complex Behavior. Ledgetop Publishing.
Hayes, S. C., Barnes-Holmes, D., & Roche, B. (2001). Relational Frame Theory. Springer.
Magill, R. A., & Anderson, D. (2021). Motor Learning and Control (12a ed.). McGraw-Hill.
Michael, J. (2004). Concepts and Principles of Behavior Analysis. ABAI.
Pierce, W. D., & Cheney, C. D. (2017). Behavior Analysis and Learning (6a ed.). Routledge.
Schmidt, R. A., Lee, T. D., Winstein, C. J., Wulf, G., & Zelaznik, H. N. (2019). Motor Learning and Performance (6a ed.). Human Kinetics.
Sidman, M. (1989). Coercion and Its Fallout. Authors Cooperative.
Skinner, B. F. (1953). Science and Human Behavior. Macmillan.
Skinner, B. F. (1969). Contingencies of Reinforcement. Appleton-Century-Crofts.
Comentaris