.png)
Al llarg de les meves últimes publicacions en Instagram o en aquest blog hem anat parlant de la motivació i del nivell d'activació. El primer concepte sembla que la majoria el tenim clar, però amb el segon sovint ens trobem amb confusions. En moltes ocasions, es pensa que el nivell d'activació té a veure amb l'escalfament físic previ a les competicions, però això va molt més allà.
L'activació general de l'organisme és una resposta fisiològica i/o cognitiva en la qual intervenen el sistema nerviós central i el sistema neurovegetatiu. Aquesta activació va des del somni més profund fins a un estat de màxima alerta, tensió i excitació. Si ens referim a situacions de competició i dins d'un context esportiu, parlem sempre des d'un estat de vigília, amb la qual cosa el límit inferior del nivell d'activació no és el somni més profund sinó un estat de màxima calma i relaxació.
No hi ha un nivell òptim d'activació universal o estàndard. El nivell d'activació òptim depèn de cada persona i situació. Si volem rendir màximament, cadascun ha de trobar el seu nivell òptim d'activació. Si ho sobrepassem (més activació) o ens quedem per sota (menys activació), el rendiment baixarà.
En la següent imatge podem veure el que acabo d'explicar:
Teoría de la U invertida de Yerkes y Dodson
La zona òptima (on el nostre rendiment es veu beneficiat), la hipoactivación (baixa activació) i la hiperactivació (excés d'activació), aquestes dues últimes afectant de manera negativa al rendiment.
El dèficit d'activació pot produir que l'o l'esportista no mobilitzi l'energia necessària.
El dèficit d'activació pot produir que l'o l'esportista no mobilitzi l'energia necessària, no coordini els seus moviments o tingui una tensió muscular diferent a la que demana la situació.
Pel que a la part cognitiva es refereix, l'o l'esportista veurà afectada, entre altres habilitats, la seva capacitat d'atenció/concentració. En estar menys activat o activada la tendència serà donar espai a estímuls no importants per al nostre rendiment, fent que l'o l'esportista estigui més dispers o dispersa.
En l'extrem contrari, l'excés d'activació provoca que l'o l'esportista mobilitzi més energia de la necessària, o, per contra, que es produeixi un engarrotament que paralitzi aquesta mobilització. A més, es pot produir un excés de tensió muscular i una modificació a l'atenció/concentració.
La sobreactivació pot afectar els dos extrems, bé provocant una inhibició o bé generant més impulsivitat. L'estat d'inhibició produeix que no es prenguin decisions quan és necessari actuar, que es prenguin tard o que, fins i tot prenent-les, no es mobilitzin tots els recursos necessaris perquè tinguin èxit.
En el cas de la impulsivitat, les conseqüències són la presa de decisions errònies per un excés de precipitació, agressivitat i descontrol i una mobilització d'energia innecessària i perjudicial.
Per a poder trobar la nostra zona òptima d'activació necessitem conèixer i parar esment al nostre cos. És aquest el que ens indicarà quan estem en una zona o una altra. D'altra banda, l'activació cognitiva es pot observar mitjançant els pensaments, autodiàlegs o imatges.
La motivació és l'energia que ens genera impuls i aquesta definició és el que comunament genera confusió respecte al nivell d'activació, ja que amb aquest també es mobilitza energia. La diferència és que l'excés o dèficit d'activació pot resultar contraproduent. No és correcte valorar si una persona està motivada només per l'energia que mobilitzi.
Comments