El dol de l’esportista: quan el cap vol, però el cos ja no

A consulta hi ha una frase que apareix amb molta freqüència, tot i que poques vegades es formula de manera tan directa:

«El meu cap vol, però el meu cos ja no.»

Acostuma a aparèixer després d’una lesió, durant una recuperació llarga o després de diverses recaigudes. L’esportista continua tenint motivació, objectius i ganes d’entrenar, però el cos comença a respondre d’una altra manera. I aquí s’obre un procés que poques vegades s’aborda de forma explícita: el dol de l’esportista.

El dol no implica retirada, implica canvi

Parlar de dol no és parlar de final. En molts casos, les lesions es recuperen. Es torna a entrenar, es torna a competir i, en alguns casos, fins i tot es millora el rendiment previ. Però el dol no té a veure només amb el que el cos pot o no pot fer en un moment concret.

Té a veure amb la pèrdua d’una referència: la confiança que el cos respondrà com abans, la seguretat a l’hora d’exigir, la sensació de control. I aquesta pèrdua genera incertesa, fins i tot quan l’evolució física és bona.

Des de fora, l’esportista “s’està recuperant”. Des de dins, sovint apareixen preguntes com:

Podré tornar a exigir-me com abans?

El cos respondrà si apreto?

I si he de canviar la manera d’entrenar?

Quan l’estratègia que funcionava deixa de fer-ho

L’esport reforça aprenentatges molt concrets: constància, disciplina, tolerància a l’esforç i, especialment, la insistència. Durant anys, insistir sol funcionar. Aguantar una mica més, empènyer una mica més, no parar.

No perquè sigui quelcom innat, sinó perquè forma part de la història d’aprenentatge de la majoria d’esportistes. En molts contextos, insistir ha tingut conseqüències positives: millores, resultats, reconeixement.

El problema apareix quan el context canvia. Quan hi ha una lesió, un cos més vulnerable o un historial de recaigudes. En aquest punt, aplicar la mateixa estratègia deixa de ser eficaç. No perquè l’esportista “no vulgui” o “no tingui cap”, sinó perquè el sistema ja no respon igual.

I aquí apareix el conflicte: el cap manté la mateixa lògica, però el cos ja no.

Adaptar-se és una habilitat, no una renúncia

Molts esportistes interpreten l’adaptació com una pèrdua: baixar la intensitat, ajustar càrregues o escoltar més el cos es viu com un pas enrere. Apareixen pensaments com:«Si paro, fallo.»«Si baixo el ritme, perdo nivell.»«Si escolto massa el cos, m’acomodo.»

Des d’una perspectiva científica i conductual, adaptar-se no és rendir-se. És ampliar el repertori de resposta. És aprendre a discriminar quan insistir continua sent útil i quan deixa de ser-ho.

L’adaptació no elimina la disciplina ni el compromís. Els reorganitza. Permet mantenir el rendiment sense convertir el cos en un enemic constant. I això és clau en els processos de recuperació i en la prevenció de recaigudes.

Què canvia quan aquest procés s’acompanya

Quan el dol de l’esportista no s’aborda, és habitual que apareguin frustració persistent, por al moviment, ansietat anticipatòria o cicles repetits de lesió-recuperació-lesió. No necessàriament per un problema físic, sinó per una relació desajustada amb l’exigència.

Quan aquest procés s’acompanya, l’esportista aprèn a reconstruir la relació amb el seu cos. No només es recupera millor, sinó que entrena i competeix des d’un marc més flexible i sostenible.

No sempre es tracta de tornar a ser el d’abans. Moltes vegades es tracta de ser un altre esportista, amb més recursos, millor capacitat d’ajust i més consciència dels propis límits.

Acceptar que el cos posa límits no implica renunciar al rendiment. En molts casos, una lesió o una pausa obligada es converteix en un punt d’inflexió: s’ajusten expectatives, es desenvolupen altres capacitats i, amb el temps, es torna fins i tot millor que abans. No en el mateix lloc ni de la mateixa manera, però sí amb una base més sòlida.

El problema apareix quan continuem operant únicament des del que hem après: insistir, apretar, aguantar. No perquè sigui el que és “natural”, sinó perquè ha estat reforçat durant anys. I quan el cos diu prou, aquesta estratègia deixa de ser una fortalesa per convertir-se en una trampa.

Adaptar-se no és rendir-se. És aprendre a treballar amb el cos en lloc de contra ell. I aquest canvi, tot i que poc èpic, sovint marca la diferència entre cronificar la frustració o construir una relació amb l’esport molt més sostenible.

Si aquest text t’incomoda, probablement no sigui casualitat. Potser no parla només del cos, sinó de com has après a exigir-te i a adaptar-te quan les condicions canvien.