Quan l’esport deixa de ser salut mental

Durant molt de temps hem repetit la mateixa idea:“Fes esport, t’anirà bé pel cap.”

I sí, moltes vegades és cert.Però no sempre.I en el meu dia a dia veig massa casos que no encaixen en aquest discurs tan bonic… i tan incomplet.

Hi ha un moment —silenciós, progressiu, gairebé invisible— en què l’esport deixa de ser un espai de cura i es converteix en una font més de pressió.

I gairebé ningú en parla.

El mite de l’esport com a salvavides emocional

Hem posat l’esport en un pedestal: disciplina, constància, fortalesa mental, resiliència.

Valors potents, sens dubte.El problema apareix quan aquesta és l’única manera que tenim de relacionar-nos-hi.

Quan entrenar ja no és una elecció, sinó una obligació.Quan no fer-ho genera culpa.Quan descansar es viu com un fracàs.

En consulta, moltes persones arriben dient:“Si no entreno, em sento fatal… però quan entreno, tampoc estic bé.”

I aquí sol aparèixer la clau: l’esport ja no acompanya, exigeix.

Quan entrenar deixa d’alleujar

Al principi, entrenar calma.Després, distreu.Més tard, anestesia.

Fins que un dia t’adones que ja no entrenes per sentir-te millor, sinó per no sentir-te pitjor.

L’esport passa a ser una manera de silenciar el malestar:

• per no pensar

• per no sentir

• per no parar

• per no afrontar certes emocions

  
  

Com més el necessites per estar bé, menys marge tens quan no pots entrenar.

La culpa per descansar (encara que el cos ho demani)

És un patró molt habitual.

Descansar no es viu com una necessitat, sinó com una cosa que cal justificar.

Apareixen pensaments com:

• “Avui no he fet res”

• “Hauria pogut entrenar més”

• “He fallat a la rutina”

El descans deixa de formar part del procés i es converteix en una amenaça.

El cos com a eina, no com a lloc on habitar

Quan l’esport deixa de ser salut mental, el cos deixa de ser un lloc on estar i passa a ser una cosa que cal controlar.

Mesurar.

Exigir.

Corregir.

Optimitzar.

S’entrena malgrat el cansament. Es normalitza el malestar perquè “entra dins del procés”.

I es consolida una idea perillosa:el meu cos només importa quan respon.

Senyals d’alerta que solem normalitzar

No apareixen de cop.

Algunes de freqüents:

• Malestar o ansietat quan no es pot entrenar

• Pensaments rígids (“si avui no entreno, ja no té sentit”)

• Entrenar sense ganes, però amb culpa si no es fa

• Estat d’ànim molt lligat al rendiment

• Dificultat per gaudir fora de l’esport

Per què costa tant parar?

Perquè parar no és només deixar d’entrenar.És trobar-te amb el que apareix quan ja no estàs ocupat.

Per a moltes persones, l’esport acaba sent el principal regulador del dia a dia.Quan falla, no saben gaire bé què fer amb el que senten.

I, a més, parar qüestiona creences molt profundes:

• “Si afluixo, què diu això de mi?”

• “Qui soc quan no rendeixo?”

Recuperar una relació sana amb l’esport

No es tracta d’entrenar menys. Ni de fer-ho amb més motivació.

Es tracta de revisar quin lloc ocupa l’esport a la teva vida.

Que torni a ser una elecció.Que no sigui l’única font de valor personal.Que no funcioni com un càstig encobert.

Quan l’esport és salut mental:

• suma, no substitueix

• acompanya, no tapa

• cuida, no exigeix constantment

L’esport pot ser una eina meravellosa.Però no hauria de ser l’únic lloc on et sents suficient.

Si entrenar t’allunya de tu,potser no necessites més disciplina,sinó més escolta.