Per què s'abandona l'esport en edats primerenques?



L'abandó esportiu en edats primerenques és un tema bastant preocupant i que ha estat molt estudiat, precisament per les seves conseqüències posteriors. En aquest post parlarem dels factors més comuns de la iniciació esportiva, dels factors habituals de l'abandó i de per què aquest abandó és un tema preocupant.


L'esport és una activitat formativa, d'oci, que ajuda a la integració social i, a més, és un factor protector per a la salut física i mental. Tenint en compte tot això, podem entendre per què és tan important la presència de l'esport al llarg de tota la nostra vida.


Alguns autors diferencien l'abandó esportiu i la retirada esportiva. Cervelló (2002), doctor en psicologia i director del Centre de Recerca Esportiva, defineix abandó esportiu, de manera senzilla, com aquella situació en la qual el/la esportista ha finalitzat el seu compromís explícit amb una especialitat esportiva específica. En canvi, Coakley (1983) considera la retirada esportiva com el procés de transició de la participació competitiva en l'esport a una altra activitat o conjunt d'activitats. L'abandó esportiu té un caràcter involuntari, conseqüència d'una o diverses circumstàncies (generalment ambientals) que fan que el/la esportista deixi de practicar l'activitat (per exemple, una lesió, entrenador autoritari, etc.). Per part seva, la retirada esportiva se sol associar a una cosa voluntària, amb una decisió reflexiva que pren el/la esportista, per la qual cosa existeix una major influència de factors personals que ambientals (per exemple, l'edat).


El psicòleg esportiu Joan Barangé (2004) no fa una distinció entre abandó i retirada, però si que utilitza el terme “abandono esportiu” per a referir-se a tres situacions diferents. En primer lloc, parla d'una retirada per complet de tota pràctica esportiva. En segona instància, parla d'un canvi d'activitat, en el qual expressa que es canvia l'esport d'elit per activitats d'índole més recreativa. I, finalment, parla d'un canvi d'esport a un altre que s'adapti millor a les seves necessitats, talents i possibilitats. Els tres tipus d'abandó tenen conseqüències diferents, sent el més “perillós” el primer model, l'abandó complet de l'activitat física, ja que les seves conseqüències són més perjudicials que beneficioses.


A partir dels 12 anys comencen els abandons esportius

Diversos estudis demostren que fins als dotze anys existeix un gran numero de nens i nenes que s'apunten a la pràctica esportiva, sigui com sigui l'esport. Ara bé, a partir d'aquesta edat comencen els abandons esportius. Conèixer els motius d'aquest abandó ens permetrà fer un treball preventiu. Evidentment, l'abandó esportiu depèn de moltes variables, però nomenaré alguna d'aquestes.


Abans de conèixer els motius pels quals s'abandona és primordial conèixer per què es comença. Diversos estudis manifesten que l'inici esportiu pot deure's a diverses raons:


- Raons intrínseques:

o Diversió.

o Millorar les nostres habilitats i aprendre coses noves.

o Experimentar sensacions i emocions noves.


- Motivacions socials:

o Estar amb els amics i les amigues i conèixer gent nova.


- Raons extrínseques:

o Tenir èxit i guanyar.

o Reconeixement social dels altres (agradar als altres).


Conèixer l'inici ens porta a pensar que, si no s'aconsegueixen els objectius inicials (els esmentats anteriorment), augmenta la probabilitat d'abandó. Per això, moltes recerques han demostrat que l'abandó esportiu es deu a:


- Pèrdua de diversió: provocant així avorriment, mandra i desinterès per l'activitat.


- Conflicte d'interessos amb altres activitats: quan coincideixen els horaris amb altres activitats, és moment de prioritzar o orientar-se cap a la qual més t'agrada.


- Falta de millora d'habilitats: el fet de no veure millores en la pràctica esportiva afecta a la motivació de continuar. Això condueix a veure que el balanç cost-benefici és desequilibrat, entenent que és molt més costós que els beneficis que aporta, augmentant així la probabilitat d'abandó.


- Pressió competitiva: l'excés de pressió, ja sigui de la pròpia competició, d'un mateix, dels familiars, dels entrenadors, del club, etc., és un factor de risc per a l'abandó esportiu.


- Lesions: una lesió molt greu o una persona que es lesiona sovint fa plantejar-se un abandó esportiu prematur.


- Mala relació amb l'entrenador, directius o companys d'equip: no saber gestionar les conductes, comentaris, gestos, etc., de els/as entrenadors/as, directius/as i/o companys/as d'equip pot generar un malestar a l'o a l'esportista afectant la seva motivació i il·lusió per continuar practicant l'esport.


- Falta de temps: per exemple, tenir moltes activitats extraescolars, estudiar molt de temps, etc.


- Desarmament de l'equip: alguns/as jugadors/as han format part sempre del mateix equip, la qual cosa comporta a un alt nivell de relació social, cohesió de l'equip, etc. Un canvi d'equip o un equip que es va desfent és un altre factor de risc.


- Falta de suport del vincle social: l'esport requereix molt sacrifici i tenir objectius ambiciosos molt més. L'o l'esportista haurà de sacrificar activitats que altres/as amics/as i/o familars poden estar fent.


- Característiques motivacionals: autoconfiança, estimació realista de la possibilitat d'èxit, por al fracàs, etc.


Si intentem controlar tots els factors reduirem la probabilitat d'abandó

Com he comentat anteriorment, entendre l'esport com un mitjà formatiu i de salut molt important fa pensar que tot abandó esportiu és un inconvenient per a la/a persona/as que abandonen. Si intentem controlar tots els factors anteriors (els que es poden, ja que hi ha alguns que és més difícil, com les lesions) reduirem la probabilitat d'abandó.


A més, si l'abandó es deu a una mala experiència en el món de l'esport, aquesta mala experiència es pot generalitzar fent que la persona no vulgui practicar més esport en la seva vida (abandó per complet), amb les conseqüències que això comporta a nivell de salut física i psicològica, a nivell social i a nivell educatiu.

12 views0 comments

Recent Posts

See All