Per què abandonem abans d'arribar al nostre límit en l'esport? La psicologia i la fisiologia tenen la resposta

Per què abandonem abans d'arribar al nostre límit en l'esport?

Tots hem viscut aquesta situació.

Queden pocs minuts per acabar la sèrie.

Les cames cremen.

La respiració cada vegada és més difícil.

I, de sobte, apareix un pensament gairebé automàtic.

"No puc més."

Molts esportistes interpreten aquest moment com un problema de fortalesa mental.

Creuen que els falta caràcter.

Disciplina.

O motivació.

Però la ciència explica una història molt diferent.

En la majoria dels casos, el teu organisme no t'està dient que hagis arribat al teu límit. Està intentant evitar que hi arribis.

I entendre aquesta diferència pot canviar completament la manera com entrenes i competeixes.

El teu organisme té un objectiu prioritari

Hi ha una idea molt estesa.

Pensem que el cos està dissenyat per rendir al màxim.

En realitat, no.

Des d'un punt de vista evolutiu, l'objectiu principal del nostre organisme mai no ha estat guanyar una cursa, aixecar més pes o marcar un gol al minut noranta.

La seva prioritat és molt més simple.

Sobreviure.

Això significa conservar energia quan és possible.

Reduir riscos.

Evitar lesions.

Mantenir l'equilibri fisiològic.

Quan una situació comença a amenaçar aquest equilibri, apareixen sensacions desagradables.

Dolor.

Fatiga.

Sensació d'ofec.

Pesadesa.

No perquè necessàriament existeixi un dany, sinó perquè aquestes sensacions modifiquen la nostra conducta.

La seva funció és molt clara:

Fer que redueixis l'esforç.

El teu cap no vol que abandonis. Vol protegir-te.

Aquí apareix un dels malentesos més freqüents de la psicologia esportiva.

Moltes persones parlen del cervell com si fos un enemic.

Com si intentés sabotejar el rendiment.

No és així.

Des de la fisiologia i des de la psicologia conductual, aquestes sensacions tenen una funció adaptativa.

Quan disminueixes el ritme perquè l'esforç resulta insuportable, aquesta conducta acostuma a veure's reforçada de manera immediata.

Disminueix el dolor.

Disminueix la sensació d'ofec.

Disminueix la incomoditat.

En termes conductuals, aquest és un exemple clar de reforç negatiu.

La conducta de reduir l'esforç augmenta perquè elimina un estímul aversiu.

No cal que existeixi una lesió.

N'hi ha prou que l'organisme anticipi un risc suficient perquè afavoreixi conductes de protecció.

Així doncs... el límit és al cap?

No exactament.

Tampoc no és només als músculs.

El rendiment és el resultat de la interacció constant entre els sistemes fisiològics i la conducta.

Els músculs envien informació.

El sistema cardiovascular també.

L'estat energètic influeix.

La temperatura corporal varia.

Les experiències prèvies modifiquen la manera com interpretem aquests senyals.

I, finalment, actuem.

No existeix un únic "interruptor mental".

Existeix un organisme complet interactuant amb un context.

La fatiga també s'aprèn

Dos esportistes poden experimentar una intensitat fisiològica molt semblant.

Tanmateix, un continua.

L'altre disminueix el ritme.

Per què?

Perquè la conducta també depèn de la història d'aprenentatge.

Si cada vegada que apareix una sensació intensa deixem d'esforçar-nos, aquesta resposta es reforça.

No perquè siguem febles.

Sinó perquè ha funcionat moltes vegades.

Ha reduït el malestar.

I les conductes que funcionen tendeixen a repetir-se.

Per contra, quan aprenem que podem continuar actuant de manera eficaç malgrat un cert nivell d'incomoditat, el nostre repertori conductual canvia.

No desapareix la fatiga.

Canvia la nostra manera de respondre-hi.

Entrenar també significa entrenar la resposta a la fatiga

Aquí és on la psicologia pot aportar un valor enorme.

No es tracta d'ensenyar l'esportista a ignorar el dolor.

Ni de repetir frases motivacionals.

Es tracta de crear contextos on aprengui noves maneres de respondre quan apareixen aquestes sensacions.

Entrenaments progressius.

Exposició controlada a l'esforç.

Objectius conductuals clars.

Focus atencionals funcionals.

Retroalimentació adequada.

No entrenem per eliminar la fatiga.

Entrenem perquè la fatiga deixi de controlar completament la nostra conducta.

L'error d'intentar ser "més fort mentalment"

Molts esportistes busquen una fortalesa mental gairebé sobrehumana.

Però potser aquesta no és la pregunta correcta.

La pregunta realment important és aquesta:

Què fas quan apareixen els senyals que intenten que redueixis l'esforç?

Perquè tots els experimentem.

Els campions també.

La diferència no acostuma a ser qui sent menys fatiga.

Sinó qui ha après a respondre de manera més eficaç quan aquesta apareix.

La veritable batalla

La pròxima vegada que vulguis abandonar un entrenament, recorda una cosa.

El teu organisme no està intentant fer-te perdre.

Està intentant mantenir-te amb vida.

I això explica per què les sensacions físiques solen tenir tanta força.

No perquè indiquin necessàriament que has arribat al teu límit absolut.

Sinó perquè han evolucionat per convèncer-te que no continuïs acostant-t'hi.

Entendre aquest mecanisme canvia completament la pregunta.

Ja no es tracta de lluitar contra el teu cap.

Es tracta d'aprendre a respondre d'una altra manera quan el teu organisme intenta protegir-te.

Perquè el rendiment no consisteix a eliminar la fatiga.

Consisteix a continuar comportant-te de manera eficaç mentre la fatiga és present.

Referències bibliogràfiques

• Noakes, T. D. (2012). Fatigue is a Brain-Derived Emotion that Regulates the Exercise Behavior to Ensure the Protection of Whole Body Homeostasis. Frontiers in Physiology.

• Marcora, S. M. (2008). Do we really need a central governor to explain brain regulation of exercise performance? European Journal of Applied Physiology.

• Pageaux, B. (2014). The psychobiological model of endurance performance. Sports Medicine.

• Skinner, B. F. (1953). Science and Human Behavior.

• Catania, A. C. (2013). Learning (5th ed.).