Per què una derrota et pot fer sentir que vals menys? L'explicació des de la psicologia conductual esportiva

Per què una derrota pot fer tant de mal?

El partit acaba. L'àrbitre xiula el final. Guardes el material i tornes cap al vestidor. Ningú t'ha dit que siguis un mal esportista. Ningú ha afirmat que no tenguis talent. Tot i això, dins teu apareix una sensació difícil d'explicar: has perdut i tens la impressió que també has perdut una part del teu valor com a persona.

Molts esportistes han viscut aquesta situació alguna vegada.

Després d'una derrota apareixen pensaments com:

"He decebut tothom."

"No serveixo per a això."

"He demostrat que no som suficient."

"Potser no arrib mai al nivell que esperava."

Quan això passa, és habitual pensar que el problema és la manca d'autoestima, de confiança o de fortalesa mental.

Tanmateix, des de la psicologia conductual, existeix una altra manera d'entendre aquest fenomen.

El problema no acostuma a ser perdre.

El problema és tot allò que hem après que significa perdre.

Aquesta diferència és fonamental.

Perquè no és el mateix intervenir sobre una emoció que intervenir sobre les condicions que han fet que aquella emoció aparegui.

El resultat no té un significat propi

Sovint assumim que guanyar és, per definició, positiu i que perdre és, inevitablement, negatiu.

Però des de l'anàlisi de conducta sabem que els esdeveniments no tenen un significat psicològic inherent.

És el context qui els dona una funció.

Imaginem dos jugadors de bàsquet que perden exactament el mateix partit.

Tots dos fallen un tir important en els darrers segons.

El primer surt decebut perquè volia guanyar, però l'endemà torna a entrenar amb normalitat. Analitza què pot millorar i continua preparant-se per al següent partit.

El segon, en canvi, passa dies donant voltes a aquella jugada. Evita parlar-ne, dubta de les seves capacitats i comença a pensar que potser no està fet per competir.

El resultat és exactament el mateix.

Però la funció psicològica que aquell resultat té per a cadascun és completament diferent.

La diferència no és al marcador.

La diferència és la història d'aprenentatge que acompanya aquell marcador.

Com ja plantejava Skinner (1953), per entendre la conducta no basta observar què passa en un moment concret. És necessari analitzar les contingències que, al llarg del temps, han anat modelant la manera de respondre davant determinades situacions.

Per això, una derrota no explica per si sola el malestar d'un esportista.

El que realment explica la seva resposta és el significat que aquella derrota ha adquirit al llarg dels anys.

Com aprenem que el nostre valor depèn del rendiment?

Cap infant neix pensant que una victòria el converteix en una persona millor.

Ni tampoc que una derrota significa que val menys.

Aquestes relacions s'aprenen.

I, moltes vegades, s'aprenen sense que ningú tengui la intenció d'ensenyar-les.

Pensa en situacions molt habituals dins l'esport:

• Després d'una victòria hi ha més felicitacions.

• Quan el rendiment és bo, augmenten els elogis.

• Les derrotes solen anar acompanyades de silencis o decepció.

• Es dona més protagonisme als esportistes que obtenen millors resultats.

• Les converses després de competir giren gairebé sempre al voltant del marcador.

Cap d'aquestes experiències, per si sola, determina la manera de pensar d'un esportista.

Però quan aquestes conseqüències es repeteixen durant anys, poden construir una relació molt potent entre conceptes que inicialment no estaven connectats.

A poc a poc, el deportista pot començar a actuar com si fos cert que:

• guanyar significa valer més;

• perdre significa valer menys;

• equivocar-se és decebre;

• rendir bé és l'única manera de merèixer reconeixement.

Des d'una perspectiva conductual, aquestes no són creences que apareixen espontàniament.

Són el resultat d'una història d'aprenentatge.

El context sempre ensenya alguna cosa

Una de les idees més importants de la psicologia conductual és que aprendre no depèn només del que ens diuen, sinó sobretot de les conseqüències que experimentem.

Un entrenador pot repetir cada setmana:

"No passa res per equivocar-se."

Però si cada vegada que un jugador comet una errada és substituït immediatament, el context està ensenyant un missatge diferent.

De la mateixa manera, una família pot afirmar que estima el seu fill independentment dels resultats.

Però si després de les victòries hi ha entusiasme i després de les derrotes hi ha fredor, el que el jove esportista aprèn pot ser molt diferent del que s'intenta transmetre verbalment.

No es tracta de culpabilitzar entrenadors ni famílies.

La majoria actuen amb la millor de les intencions.

Simplement, les contingències poden acabar ensenyant coses que ningú havia previst.

Com assenyala Baum (2017), la conducta es manté principalment per les conseqüències que produeix, més que no pas per les instruccions que rebem.

Per això, quan volem entendre el malestar d'un esportista, és molt més útil analitzar el context que limitar-nos a buscar explicacions dins la seva ment.

Quan competir deixa de ser competir

Voler guanyar és normal.

De fet, és una part essencial de qualsevol esport competitiu.

La dificultat apareix quan el resultat deixa de ser només informació sobre el rendiment i es converteix en una manera d'avaluar la pròpia identitat.

En aquell moment, la pregunta deixa de ser:

"Com he competit avui?"

I passa a ser:

"Què diu aquest resultat sobre mi?"

Aquest canvi és molt més important del que sembla.

Cada error deixa de ser una oportunitat d'aprenentatge.

Cada derrota deixa de ser informació.

Cada competició es transforma en un examen sobre el propi valor.

Quan això passa, augmenta la probabilitat que apareguin conductes com:

• por a equivocar-se;

• necessitat constant de demostrar;

• ansietat abans de competir;

• joc excessivament conservador;

• frustració intensa després dels errors.

No perquè competir sigui objectivament més difícil.

Sinó perquè el context ha ensenyat que equivocar-se té conseqüències que van molt més enllà del marcador.

Una derrota no fa mal només perquè és una derrota

Quan un esportista diu:

"No suport perdre."

És possible que, funcionalment, no estigui evitant únicament la derrota.

Potser està evitant sentir vergonya.

Potser està evitant decebre les persones que més estima.

Potser està intentant evitar confirmar una regla que ha anat aprenent durant anys:

"Si perd, valc menys."

Des de la psicologia conductual, aquesta és una diferència fonamental.

No responem únicament als fets.

Respondem al significat que aquests fets han adquirit al llarg de la nostra història d'aprenentatge.

I això explica per què dos esportistes poden reaccionar de manera completament diferent davant exactament el mateix resultat.

Per què un marcador pot arribar a definir qui creim que som?

A la primera part d'aquest article hem vist una idea fonamental: el malestar que experimenta un esportista després d'una derrota no depèn únicament del resultat, sinó del significat que aquest resultat ha adquirit al llarg de la seva història d'aprenentatge.

Però encara queda una pregunta molt important.

Com és possible que un simple marcador acabi convertint-se en un judici sobre el nostre valor com a persona?

Des de la psicologia conductual contemporània, la resposta no es troba només en les experiències que hem viscut directament. També es troba en una de les capacitats més extraordinàries dels éssers humans: la capacitat d'aprendre a través del llenguatge.

És aquesta capacitat la que ens permet donar significats molt diferents a un mateix esdeveniment.

I és també la que explica per què alguns esportistes viuen una derrota com una oportunitat per continuar aprenent, mentre que d'altres la viuen com una prova que no són suficients.

Els éssers humans no aprenem només de l'experiència

Quan pensam en aprendre, sovint imaginam situacions molt concretes.

Un infant toca una superfície molt calenta i aprèn que és millor no tornar-ho a fer.

Un jugador rep elogis després d'una bona decisió i és més probable que torni a actuar de la mateixa manera.

Aquest és un tipus d'aprenentatge molt important.

Però els éssers humans també aprenem sense necessitat de viure directament totes les conseqüències.

Aprenem observant altres persones.

Aprenem escoltant el que ens diuen.

Aprenem a través de les normes socials.

I, sobretot, aprenem establint relacions entre paraules, situacions i experiències.

Un jugador pot no haver estat mai criticat després de perdre una final.

Tanmateix, si durant anys ha sentit frases com:

• "Aquí només serveix guanyar."

• "Els campions no fallen."

• "El segon és el primer dels perdedors."

• "Si vols arribar a dalt, no et pots equivocar."

aquestes afirmacions poden acabar influint en la seva conducta encara que ningú les reforci directament.

Com ja descrivia Skinner (1969), les persones no actuam únicament en funció de les contingències que experimentam, sinó també de les regles verbals que hem après al llarg de la nostra vida.

El llenguatge construeix relacions que poden canviar completament el significat del resultat

Imaginem dos corredors que acaben una cursa en cinquena posició.

Objectivament, el resultat és el mateix.

Però un d'ells pensa:

"Avui no he corregut al meu nivell. Analitzaré què ha passat."

L'altre conclou:

"Mai arribaré a ser prou bo."

La diferència no és a la classificació.

La diferència és en les relacions que cadascun ha construït al llarg de la seva història d'aprenentatge.

En el primer cas, el resultat està relacionat amb aspectes concrets del rendiment.

En el segon, el resultat està relacionat amb la identitat, les expectatives, el futur esportiu i el valor personal.

Aquestes relacions fan que una mateixa situació tengui funcions psicològiques completament diferents.

La Teoria dels Marcs Relacionals: per què les paraules també transformen la nostra conducta

Una de les aportacions més importants de la psicologia conductual moderna és la Teoria dels Marcs Relacionals (Relational Frame Theory o RFT), desenvolupada per Steven Hayes, Dermot Barnes-Holmes i Bryan Roche (2001).

Aquesta teoria explica que les persones aprenem a establir relacions entre estímuls encara que no existeixi una relació física entre ells.

Aquestes relacions no apareixen perquè siguin naturals.

Apareixen perquè la nostra història d'aprenentatge ens ha ensenyat a construir-les.

Per exemple, un esportista pot aprendre que:

• guanyar significa èxit;

• l'èxit comporta reconeixement;

• el reconeixement significa ser valorat.

Amb el temps, aquestes relacions poden donar lloc a una nova conclusió que ningú no ha ensenyat explícitament:

Si guany, valc més.

De la mateixa manera, també es poden construir relacions com:

• perdre significa fracassar;

• fracassar implica decebre;

• decebre significa no ser suficient.

I, finalment:

Si perd, valc menys.

Cap entrenador necessita dir literalment aquesta frase.

El llenguatge permet que aquesta relació aparegui igualment.

Aquest fenomen és un dels aspectes centrals de la RFT i rep el nom de transformació de funcions.

La transformació de funcions: quan un marcador deixa de ser només un marcador

La transformació de funcions és un dels conceptes més útils per entendre el sofriment psicològic.

Un marcador només informa del resultat d'una competició.

No mesura el compromís.

No mesura l'esforç.

No mesura la capacitat d'aprendre.

No determina el valor d'una persona.

Però quan aquest marcador forma part d'una xarxa de relacions apreses, la seva funció canvia.

Ja no és només un número.

Pot convertir-se en:

• una amenaça per a la pròpia identitat;

• una prova de si som prou bons;

• un indicador de si mereixem el respecte dels altres;

• una confirmació dels nostres dubtes.

A partir d'aquest moment, competir deixa de consistir únicament a jugar.

També consisteix a protegir qui creim que som.

Per què alguns esportistes senten que han de demostrar constantment el seu valor?

Una situació molt habitual en consulta és trobar esportistes que expliquen:

"Sembla que cada partit hagi de demostrar que som suficient."

El més curiós és que aquesta necessitat no desapareix després d'una victòria.

Guanyen.

Se senten satisfets durant unes hores.

Però al cap de poc temps torna la mateixa preocupació.

"I si la setmana que ve torn a fallar?"

"I si ara descobreixen que realment no som tan bo?"

Des d'una perspectiva conductual, això té molt de sentit.

Quan el valor personal depèn del rendiment, cap victòria és definitiva.

Cada nova competició torna a posar en joc la mateixa pregunta:

"Què demostrarà aquest resultat sobre mi?"

Això explica per què alguns esportistes viuen en una avaluació constant.

No competeixen només per rendir.

Competeixen per confirmar que continuen sent valuosos.

La por a equivocar-se no és realment por a equivocar-se

Sovint parlam de la "por a l'error".

Però des d'una anàlisi funcional aquesta expressió pot resultar massa superficial.

En molts casos, el problema no és l'error.

El problema és tot allò que l'error ha arribat a significar.

Pensem en alguns exemples.

Un porter deixa de sortir a interceptar centrades.

No perquè hagi perdut la tècnica.

Sinó perquè un error anterior va anar seguit de fortes crítiques.

Un tennista deixa d'intentar cops agressius en els punts importants.

No perquè no els domini.

Sinó perquè fallar aquell cop significa confirmar que "no està preparat".

Un base de bàsquet deixa d'assumir responsabilitats ofensives.

No perquè no pugui fer-ho.

Sinó perquè cada pèrdua de pilota sembla demostrar que ha decebut l'entrenador.

En tots aquests casos, la conducta no canvia perquè l'esportista hagi perdut capacitats.

Canvia perquè ha canviat la funció psicològica que té l'error.

L'esportista deixa de respondre únicament a les demandes del joc.

Comença a respondre al significat que aquell error ha adquirit.

Quan protegir la pròpia identitat interfereix amb el rendiment

Una de les paradoxes més interessants és que, com més intenta un esportista protegir el seu valor personal mitjançant els resultats, més fàcil és que el seu rendiment es deteriori.

Per què?

Perquè l'atenció deixa d'estar orientada cap al joc.

Es desplaça cap a preguntes com:

• "I si torn a fallar?"

• "Què pensarà l'entrenador?"

• "I si deceb la meva família?"

• "Què diran els companys?"

Aquest canvi d'atenció sol anar acompanyat de conductes molt característiques:

• joc excessivament conservador;

• evitació del risc;

• necessitat constant d'aprovació;

• dificultats per prendre decisions ràpides;

• bloqueig en situacions de pressió.

Paradòxicament, intentant evitar el fracàs, l'esportista acaba limitant el seu propi rendiment.

Tal com han mostrat diferents investigacions sobre la por al fracàs i el perfeccionisme en l'esport, quan la conducta està controlada principalment per l'evitació de conseqüències personals, augmenta la probabilitat d'ansietat competitiva, rigidesa conductual i disminució del rendiment (Conroy, 2001; Sagar & Stoeber, 2009).

Comprendre la funció abans d'intentar eliminar el símptoma

Quan un esportista arriba a consulta amb ansietat abans de competir, és habitual preguntar:

"Com podem reduir aquesta ansietat?"

Des de la psicologia conductual, abans convé fer una altra pregunta.

"Quina funció té aquesta ansietat dins la història d'aprenentatge de l'esportista?"

Perquè si l'ansietat apareix quan el resultat s'ha convertit en una manera d'avaluar el propi valor, limitar-nos a treballar tècniques per reduir els símptomes probablement serà insuficient.

El repte no és només sentir menys ansietat.

El repte és modificar les condicions que han fet que el resultat adquireixi aquest significat.

I és precisament aquí on entren en joc el paper dels entrenadors, de les famílies i del mateix esportista.

Com deixar d'associar el rendiment amb el valor personal? Una mirada des de la psicologia conductual

Fins ara hem vist que el malestar que moltes persones experimenten després d'una derrota no depèn únicament del marcador.

Depèn del significat que aquest marcador ha adquirit al llarg de la seva història d'aprenentatge.

Si durant anys hem après que guanyar significa ser suficient i que perdre significa valer menys, és comprensible que cada competició es converteixi en molt més que un repte esportiu.

Es converteix en un examen sobre qui som.

Però si aquestes relacions s'han construït al llarg del temps, també poden modificar-se.

No perquè oblidem el que hem après, sinó perquè podem generar nous contextos d'aprenentatge que transformin la funció que tenen els resultats, els errors i les victòries.

El canvi no consisteix a pensar diferent

Quan un esportista diu:

"Si perd, sentiré que he decebut tothom."

És habitual intentar ajudar-lo dient:

• "No pensis això."

• "Has de confiar més en tu."

• "El teu valor no depèn del resultat."

Aquestes frases poden ser benintencionades.

Però des de la psicologia conductual, canviar el contingut dels pensaments no garanteix que canviï la conducta.

Imaginem un jugador que escolta constantment que "equivocar-se forma part de l'aprenentatge".

Però cada vegada que comet una errada:

• juga menys minuts;

• rep més crítiques que reconeixement;

• només és protagonista quan destaca;

• a casa només es parla del marcador.

En aquest context, és molt difícil que una frase motivacional modifiqui el significat que el resultat ha adquirit.

El que més influeix en la conducta no és el que es diu.

És el que el context reforça de manera repetida.

L'objectiu no és que perdre deixi d'importar

De vegades es transmet la idea que un esportista mentalment fort és aquell a qui les derrotes "li són igual".

Des d'una perspectiva conductual, aquesta no és una expectativa realista.

Competir implica voler assolir objectius.

Voler guanyar és completament compatible amb una bona salut psicològica.

El problema apareix quan guanyar deixa de ser un objectiu i es converteix en una necessitat per sentir que un mateix té valor.

Perdre pot fer mal.

És normal.

El que no hauria de passar és que una derrota es converteixi en una prova de qui som.

Una persona pot sentir frustració per no haver aconseguit el resultat que volia i, alhora, continuar reconeixent el seu compromís, el seu esforç i la seva capacitat per continuar millorant.

Això no implica reduir l'exigència.

Implica separar dues coses que sovint es confonen:

el rendiment i el valor personal.

Què poden fer els entrenadors?

Els entrenadors tenen una influència enorme en la manera com els esportistes aprenen a relacionar-se amb l'èxit i el fracàs.

No perquè les seves paraules siguin màgiques.

Sinó perquè formen part del context que proporciona conseqüències a la conducta.

Un entrenador no pot evitar que un jugador senti frustració després d'una derrota.

Però sí que pot influir en el significat que aquesta derrota adquirirà amb el temps.

Algunes pràctiques especialment útils són:

• proporcionar retroalimentació centrada en conductes observables i no en característiques personals;

• reforçar la presa de decisions adequada, encara que el resultat puntual no sigui favorable;

• evitar utilitzar l'error com una etiqueta sobre la persona;

• analitzar el rendiment des d'una perspectiva funcional i no moral.

No és el mateix dir:

"Avui no has tingut personalitat."

que dir:

"En aquesta situació has dubtat abans de decidir. Treballarem aquest tipus d'accions durant els entrenaments."

En el primer cas, s'avalua la persona.

En el segon, s'analitza una conducta concreta que es pot modificar.

Aquest petit canvi pot tenir un impacte enorme sobre la manera com l'esportista interpreta els

seus errors.

Quin paper tenen les famílies?

Les famílies també formen part del context d'aprenentatge.

Sense voler-ho, moltes converses després d'una competició acaben transmetent quin és l'aspecte més important del partit.

És molt habitual preguntar:

• "Heu guanyat?"

• "Quants punts has fet?"

• "Has jugat de titular?"

Aquestes preguntes no són negatives.

El problema apareix quan són pràcticament les úniques.

També podem interessar-nos per aspectes com:

• Què has après avui?

• Quina situació t'ha costat més gestionar?

• De què estàs satisfet independentment del resultat?

• Què t'agradaria continuar entrenant aquesta setmana?

Aquest tipus de converses no eliminen la importància de competir.

Simplement amplien el focus.

I això ajuda que el resultat deixi de ser l'única font d'informació sobre la pròpia experiència esportiva.

Què pot fer el mateix esportista?

Un dels aprenentatges més útils consisteix a canviar les preguntes que ens feim després de competir.

Moltes vegades la reflexió es redueix a:

"He guanyat o he perdut?"

o fins i tot:

"Què diu aquest resultat sobre mi?"

Aquestes preguntes aporten molt poca informació útil.

En canvi, des d'una perspectiva funcional, és molt més interessant preguntar-se:

• Quines variables han influït en el meu rendiment?

• Quines conductes m'han ajudat a competir millor?

• En quins moments he actuat d'acord amb el que havia entrenat?

• Què puc entrenar aquesta setmana per augmentar la probabilitat de rendir millor?

Aquest tipus d'anàlisi dirigeix l'atenció cap a variables que poden modificar-se.

El marcador deixa de ser una sentència.

Es converteix en informació.

I aquesta és una diferència fonamental.

Quan competir deixa de ser un examen

Hi ha una paradoxa molt freqüent en l'esport.

Molts esportistes pensen que necessiten demostrar constantment que són bons per poder rendir al màxim.

Però, precisament, aquesta necessitat acostuma a interferir amb el seu rendiment.

Quan l'objectiu principal és demostrar que valem, apareixen conductes com:

• evitar assumir riscos;

• jugar amb excés de prudència;

• buscar contínuament l'aprovació dels altres;

• centrar-se més en evitar l'error que en executar la tasca.

En canvi, quan el resultat deixa de ser una prova sobre la identitat, l'esportista acostuma a mostrar més flexibilitat conductual.

No perquè desapareguin els nervis.

Ni perquè deixi de voler guanyar.

Sinó perquè les seves decisions tornen a estar controlades per les demandes del joc i no per la necessitat constant de protegir el seu valor personal.

Una altra manera d'entendre la psicologia esportiva

Durant molts anys, la psicologia esportiva s'ha centrat principalment en conceptes com la confiança, la motivació o el control dels pensaments.

Aquests aspectes poden ser útils.

Però des de la psicologia conductual resulta imprescindible fer una pregunta prèvia:

Quines condicions han fet que aquest esportista es relacioni d'aquesta manera amb el resultat?

Quan entenem la història d'aprenentatge, les contingències presents i les relacions verbals que s'han anat construint, el comportament deixa de semblar un problema intern.

Passa a ser una resposta coherent amb el context en què aquella persona ha après.

I això obre la porta a intervencions molt més ajustades i eficaces.

Conclusió: un marcador mai podrà mesurar qui ets

L'esport ens proporciona informació molt valuosa.

Ens mostra com competim.

Quins aspectes dominam.

Què necessitam continuar entrenant.

Com responem davant diferents reptes.

Però hi ha una cosa que un marcador no podrà mesurar mai.

El nostre valor com a persones.

Quan una derrota sembla definir qui ets, probablement no estàs reaccionant únicament al resultat.

Estàs reaccionant a una història d'aprenentatge que ha anat construint una relació entre el rendiment i la identitat.

Comprendre aquest procés no elimina automàticament el malestar.

Però sí que ens permet entendre per què apareix.

I, sobretot, ens mostra que, si aquesta relació s'ha après, també pot modificar-se.

Perquè l'objectiu de la psicologia esportiva no és aconseguir que perdre deixi d'importar.

És evitar que perdre acabi definint qui ets.

Preguntes freqüents (FAQ)

És normal sentir que vals menys després d'una derrota?

És una experiència relativament freqüent, especialment quan la història d'aprenentatge ha afavorit que el rendiment esportiu s'associï al valor personal. Des de la psicologia conductual, aquesta resposta s'entén com un producte del context i de les relacions apreses, no com un tret fix de la personalitat.

L'autoestima influeix en el rendiment esportiu?

La relació és complexa. Més que considerar l'autoestima com una causa directa del rendiment, és útil analitzar com les experiències, les contingències i les regles apreses influeixen en la manera de competir.

Com puc deixar de dependre tant del resultat?

No es tracta que el resultat deixi d'importar, sinó que deixi de definir el teu valor com a persona. Això implica modificar la manera com interpretes el rendiment i, sovint, també el context en què entrenes i competeixes.

Què poden fer els entrenadors per reduir la por al fracàs?

Crear contextos on l'error sigui una oportunitat d'aprenentatge, proporcionar feedback centrat en conductes observables i evitar que el reconeixement depengui exclusivament del resultat.

Referèncias bibliogràfiques

• Baum, W. M. (2017). Understanding Behaviorism: Behavior, Culture, and Evolution (3.ª ed.). Wiley-Blackwell.

• Conroy, D. E. (2001). Progress in the development of a multidimensional measure of fear of failure: The Performance Failure Appraisal Inventory (PFAI). Anxiety, Stress, & Coping, 14(4), 431–452.

• Hayes, S. C., Barnes-Holmes, D., & Roche, B. (Eds.). (2001). Relational Frame Theory: A Post-Skinnerian Account of Human Language and Cognition. Springer.

• Hayes, S. C., Strosahl, K. D., & Wilson, K. G. (2012). Acceptance and Commitment Therapy: The Process and Practice of Mindful Change (2.ª ed.). Guilford Press.

• Sagar, S. S., & Stoeber, J. (2009). Perfectionism, fear of failure, and affective responses to success and failure: The central role of fear of experiencing shame and embarrassment. Journal of Sport and Exercise Psychology, 31(5), 602–627.

• Skinner, B. F. (1953). Science and Human Behavior. Macmillan.

• Skinner, B. F. (1969). Contingencies of Reinforcement: A Theoretical Analysis. Appleton-Century-Crofts.