.png)
L’entrenament també pot ensenyar a competir malament
Quan allò que entrenam no s’assembla a allò que després exigim en competició
Un esportista entrena durant mesos una determinada conducta.
La repeteix.
La corregeix.
La perfecciona.
Durant els entrenaments sembla que la té completament adquirida.
Però arriba la competició.
I desapareix.
El jugador deixa de comunicar-se.
El tennista torna al seu patró habitual.
El futbolista tarda massa a decidir.
L’esportista no executa allò que havia entrenat.
I aleshores apareix una explicació molt habitual:
«Als entrenaments ho fa, però quan arriba la competició no.»
Però potser la pregunta no hauria de ser únicament:
«Per què no ho fa en competició?»
Potser hauríem de començar molt abans:
Què hem estat entrenant realment?
Perquè l’entrenament no només ensenya què fer.
També ensenya quan fer-ho, davant quins estímuls, sota quines condicions i amb quines conseqüències.
I si aquestes condicions són radicalment diferents de les que apareixeran en competició, podem trobar-nos davant un problema de transferència de l’aprenentatge.
Entrenar una conducta no significa necessàriament aprendre a utilitzar-la
Aquesta distinció és fonamental.
Podem observar que un esportista executa correctament una conducta durant l’entrenament i assumir que l’ha après.
Però rendiment durant la pràctica i aprenentatge no són exactament el mateix.
Una conducta pot aparèixer sota unes condicions concretes i no generalitzar-se a unes altres.
Per exemple:
Un entrenador treballa durant setmanes la presa de decisions.
L’exercici està perfectament organitzat.
L’esportista coneix l’objectiu.
La tasca es repeteix.
L’entrenador proporciona feedback immediatament.
Els errors es corregeixen.
I l’esportista millora.
Però arriba el partit.
Ara:
hi ha un rival que intenta impedir l’acció;
el temps disponible és limitat;
apareixen estímuls irrellevants;
hi ha conseqüències diferents;
la informació canvia constantment;
l’entrenador no pot intervenir en cada decisió;
i les decisions tenen conseqüències competitives.
El context ha canviat.
I amb ell també han canviat les condicions sota les quals la conducta ha d’aparèixer.
Per això, fer bé una conducta durant l’entrenament no garanteix que aparegui quan les condicions siguin diferents.
El context també forma part de l’aprenentatge
Quan parlam d’aprenentatge esportiu, és fàcil pensar en termes d’habilitats aïllades:
passada → tir → cop → servei → decisió
Però les conductes no apareixen en el buit.
Es produeixen en determinats contextos i estan relacionades amb determinades senyals, demandes i conseqüències.
Un jugador de futbol no aprèn simplement «a passar».
Aprèn a passar:
amb un rival pressionant;
amb determinats companys;
en determinats espais;
amb poc temps per decidir;
després de determinades accions;
amb diferents opcions disponibles;
i sota unes conseqüències determinades.
Per això, si eliminam sistemàticament aquestes variables durant l’entrenament, és possible que la conducta quedi massa vinculada a un context artificial.
La literatura sobre aprenentatge motor ha estudiat durant dècades com diferents formes d’organitzar la pràctica poden afectar el rendiment, la retenció i la transferència. La investigació sobre interferència contextual, per exemple, suggereix que determinades formes de pràctica que dificulten el rendiment immediat poden afavorir la retenció o la transferència posterior en determinades condicions. Ara bé, l’evidència específica en esport és heterogènia i no permet afirmar que una única estructura de pràctica sigui superior en totes les situacions.
I això és important.
No es tracta de fer els entrenaments difícils per sistema.
Es tracta de dissenyar-los en funció del que volem que l’esportista aprengui.
L’entrenament pot fer que una conducta depengui massa de determinades senyals
Imaginam un futbolista que està aprenent a ocupar correctament determinats espais.
Durant l’entrenament, l’entrenador li recorda constantment:
«Obre!»
«Més ample!»
«Ara!»
«Puja!»
El jugador respon.
L’entrenador torna a intervenir.
El jugador torna a respondre.
Aparentment, l’aprenentatge està funcionant.
Però podem plantejar-nos una altra pregunta:
Què està controlant realment la conducta del jugador?
La informació que proporciona el joc?
La posició dels companys?
La ubicació dels rivals?
La situació tàctica?
O la veu de l’entrenador?
Si la conducta apareix principalment després de la instrucció de l’entrenador, podem trobar-nos amb una dificultat quan aquesta senyal desaparegui.
Perquè en competició:
l’entrenador no pot proporcionar contínuament les senyals que estaven presents durant l’entrenament.
Aquesta idea connecta directament amb allò que hem treballat anteriorment:
si l’esportista rep sempre la resposta des de fora, pot tenir menys oportunitats per aprendre a trobar-la per si mateix.
L’entrenament pot ser massa previsible
Una altra situació habitual:
L’entrenador planteja sempre el mateix exercici.
Mateixa estructura.
Mateix espai.
Mateix nombre de jugadors.
Mateixa seqüència.
Mateixa solució.
Mateix feedback.
L’esportista millora.
Però també pot estar aprenent una forma molt específica de respondre davant una situació molt específica.
Després arriba la competició.
I res no es manté igual.
El rival modifica les seves decisions.
Els companys ocupen espais diferents.
El ritme canvia.
La informació rellevant canvia.
La solució que funcionava fa deu segons deixa de funcionar ara.
La competició exigeix alguna cosa més que reproduir una resposta.
Exigeix adaptar la conducta a les condicions que estan presents.
Per això, una pràctica excessivament estable pot facilitar el rendiment durant l’adquisició i, en determinades circumstàncies, oferir menys oportunitats per desenvolupar adaptació i transferència.
Si la competició exigeix variabilitat, l’entrenament ha d’oferir oportunitats per adaptar-se
Imaginam dos entrenaments.
Entrenament A
L’esportista sap exactament:
què passarà;
on passarà;
quan passarà;
quina resposta ha de realitzar.
Repeteix la conducta vint vegades.
Entrenament B
L’esportista ha de respondre davant situacions que canvien:
apareix informació diferent;
canvien els espais;
canvien els rivals;
canvien les opcions disponibles;
ha de seleccionar una resposta entre diverses possibilitats.
Potser l’esportista té un pitjor rendiment durant el segon entrenament.
Però això no significa necessàriament que estigui aprenent menys.
De fet, determinats dissenys de pràctica que introdueixen més variabilitat o interferència poden perjudicar el rendiment immediat i afavorir determinats indicadors de retenció o transferència.
Aquí apareix una idea especialment important:
L’entrenament no s’hauria d’avaluar únicament pel bé que surt l’exercici mentre el feim.
També hem de demanar-nos:
Què podrà fer l’esportista quan canviïn les condicions?
El problema d’entrenar sempre «sense pressió»
Aquest fenomen apareix amb freqüència en psicologia esportiva.
Un esportista entrena determinades habilitats en condicions molt controlades.
Sense pressió temporal.
Sense conseqüències rellevants.
Sense incertesa.
Sense oposició real.
Sense necessitat de prendre decisions.
Després esperam que utilitzi aquestes habilitats quan:
el resultat importa;
el temps és limitat;
existeix incertesa;
el rival dificulta l’acció;
una decisió pot tenir conseqüències importants.
Això no significa que entrenar sense pressió sigui inútil.
De fet, determinats moments de l’aprenentatge poden requerir condicions simplificades.
El problema apareix quan l’entrenament roman sempre en aquestes condicions.
Si la competició exigeix una conducta sota pressió, incertesa i oposició, necessitam proporcionar progressivament oportunitats perquè l’esportista aprengui a comportar-se sota aquestes condicions.
No perquè hàgim de «simular la competició» constantment.
Sinó perquè aquestes variables formen part de la situació en què posteriorment haurà d’actuar.
Entrenar la tècnica no és el mateix que entrenar-ne la utilització
Aquest és un altre punt important.
Un esportista pot saber executar tècnicament una habilitat i, tanmateix, no utilitzar-la adequadament durant la competició.
Un tennista pot entrenar un determinat cop centenars de vegades.
Però en competició haurà de decidir:
quan utilitzar-lo, contra qui, des d’on, amb quin objectiu i davant quina informació.
Un jugador de bàsquet pot entrenar un tir.
Però durant el partit haurà de decidir:
si tirar, passar, penetrar o esperar.
Un futbolista pot entrenar una acció defensiva.
Però haurà d’identificar:
quan intervenir, quan contenir i quan cobrir.
La conducta esportiva no consisteix únicament a executar respostes.
També implica discriminar situacions i seleccionar respostes funcionals davant aquestes situacions.
Per això, entrenar una habilitat aïllada i entrenar-ne la utilització en context no són necessàriament el mateix.
«Però als entrenaments ho fa perfectament»
Aquesta frase ens hauria de fer pensar.
No necessàriament significa:
«L’esportista es bloqueja en competició.»
Podria significar moltes altres coses.
Potser:
les senyals disponibles durant l’entrenament són diferents;
l’entrenador proporciona informació addicional;
la tasca és massa previsible;
les decisions estan simplificades;
l’esportista disposa de més temps;
les conseqüències són diferents;
l’oposició és menor;
la conducta està excessivament guiada;
o simplement l’habilitat encara no s’ha transferit suficientment a altres condicions.
Per descomptat, també poden existir variables psicològiques rellevants durant la competició.
Però abans d’atribuir el problema exclusivament a l’esportista, convé analitzar quines diferències existeixen entre els dos contextos.
L’entrenament també estableix contingències
Aquí podem connectar directament amb els articles anteriors.
Durant l’entrenament, cada conducta apareix sota determinades condicions i produeix determinades conseqüències.
L’esportista fa alguna cosa.
L’entrenador respon.
L’exercici continua.
L’entrenador corregeix.
El jugador modifica la seva conducta.
El jugador s’equivoca.
Rep instruccions.
El jugador ho torna a intentar.
Tot això forma part del context d’aprenentatge.
Si les contingències de l’entrenament són molt diferents de les de la competició, podem estar ensenyant l’esportista a respondre d’una manera que només resulta funcional dins l’entrenament.
Per exemple:
Error → l’entrenador proporciona immediatament la solució.
Però en competició:
Error → ningú proporciona immediatament la solució.
O:
Dubte → l’entrenador indica què ha de fer.
Però en competició:
Dubte → ha de decidir.
O:
Tasca difícil → l’entrenador redueix la dificultat.
Però en competició:
Tasca difícil → la situació continua.
La conducta que funciona durant l’entrenament pot no ser suficient per competir.
No necessitam copiar la competició: necessitam preparar-nos per a ella
Aquí convé evitar un altre extrem.
Dissenyar bons entrenaments no significa convertir cada sessió en un partit.
L’entrenament té una funció diferent.
Podem simplificar.
Podem aïllar components.
Podem proporcionar feedback.
Podem reduir temporalment la incertesa.
Podem treballar una habilitat de manera repetitiva.
Tot això pot ser útil.
La qüestió és què feim després i com progressam cap a condicions que permetin la transferència.
Un entrenament pot començar essent molt estructurat.
Però posteriorment podem introduir:
més variabilitat → més incertesa → més presa de decisions → més oposició → més pressió temporal → conseqüències més similars a la competició.
No existeix una progressió universal.
Dependrà de l’esport, del nivell de l’esportista, de l’habilitat, de la fase de l’aprenentatge i de l’objectiu concret.
Però sí que existeix una pregunta que hauria d’acompanyar el disseny:
Què haurà de fer l’esportista quan aquesta habilitat deixi de practicar-se en condicions controlades?
Què estam entrenant realment?
Aquesta és probablement la pregunta més important.
Quan dissenyam una tasca, solem demanar-nos:
«Què vull treballar?»
Però podem afegir-hi una altra:
«Quina conducta estic fent més probable amb les condicions que estic creant?»
Perquè potser pensam que estam entrenant:
presa de decisions.
Però l’exercici realment afavoreix:
seguir instruccions.
Pensam que estam entrenant:
autonomia.
Però proporcionam:
feedback després de cada acció.
Pensam que estam entrenant:
adaptació.
Però oferim:
situacions pràcticament idèntiques.
Pensam que estam entrenant:
gestió de la pressió.
Però retiram sistemàticament qualsevol condició que generi dificultat.
I aleshores apareix una paradoxa:
L’entrenament pot estar funcionant perfectament… per a una cosa diferent de la que pensam que estam entrenant.
Cinc preguntes per analitzar un entrenament
Abans de dissenyar o modificar una tasca, pot ser útil fer-se aquestes preguntes:
1. Què haurà de fer l’esportista en competició?
No només l’habilitat tècnica.
També les decisions, la comunicació, la regulació de la conducta i l’adaptació.
2. Quines senyals tindrà disponibles?
Seran les mateixes que durant l’entrenament?
O en desapareixeran algunes?
3. Quant de control extern estam proporcionant?
L’entrenador indica constantment què s’ha de fer?
O existeixen oportunitats perquè l’esportista discrimini i decideixi?
4. Quines conseqüències produeix la conducta?
Què passa després d’encertar?
I després d’equivocar-se?
I després de demanar ajuda?
I després de prendre una decisió diferent?
5. Es pot transferir allò que s’ha après?
La pregunta final no és:
«Ho fa bé aquí?»
Sinó:
«Què passarà quan les condicions canviïn?»
L’objectiu de l’entrenament no és que tot surti bé
Aquesta idea pot resultar incòmoda.
Un bon entrenament no ha de ser necessàriament aquell en què l’esportista encerta constantment.
Tampoc aquell en què l’exercici flueix perfectament.
De vegades, determinades dificultats durant la pràctica són precisament una oportunitat perquè l’esportista hagi de:
cercar informació;
prendre decisions;
modificar la seva conducta;
detectar errors;
provar alternatives;
adaptar-se als canvis.
La recerca sobre interferència contextual mostra precisament que determinades condicions de pràctica poden produir un pitjor rendiment immediat i, tanmateix, afavorir la retenció o transferència en algunes circumstàncies.
Però, com hem vist, aquests efectes no són universals i s’han d’interpretar segons la tasca i la població.
Per això, no hem de cercar la dificultat per la dificultat.
Hem de cercar un aprenentatge que sigui funcional per a les demandes posteriors.
Del «fer-ho bé» al «saber utilitzar-ho»
Potser aquesta és la diferència fonamental.
Un esportista pot aprendre:
«Sé fer això.»
Però la competició exigeix:
«Sé quan, com i per què utilitzar-ho quan les condicions canvien.»
I aquestes dues coses no són exactament iguals.
Per això, quan un esportista entrena molt bé però després no aconsegueix traslladar aquest comportament a la competició, abans de concloure:
«En competició es bloqueja.»
mereix la pena analitzar una altra possibilitat:
Hem entrenat suficientment les condicions sota les quals volem que aparegui aquesta conducta?
Perquè l’aprenentatge no depèn únicament de la resposta.
També depèn del context en què aquesta resposta es practica.
L’entrenament també ensenya allò que no preteníem ensenyar
Cada entrenament conté més aprenentatge del que apareix en la planificació.
Si sempre donam la resposta:
també podem estar ensenyant a esperar instruccions.
Si sempre eliminam la dificultat:
també podem estar ensenyant a escapar-ne.
Si sempre repetim la mateixa situació:
també podem estar ensenyant a respondre davant situacions previsibles.
Si sempre corregim immediatament:
també podem estar reduint oportunitats perquè l’esportista detecti i corregeixi per si mateix.
I si mai introduïm les condicions rellevants de la competició:
podem estar deixant per al dia de la competició un aprenentatge que hauria d’haver-se entrenat progressivament.
La pregunta que hauria de fer-se tot entrenador
La pròxima vegada que dissenyis una tasca, no et demanis únicament:
«Què vull treballar avui?»
Pregunta’t també:
«Si l’esportista aprèn exactament a comportar-se com li estic ensenyant en aquesta tasca, com es comportarà quan arribi la competició?»
Aquesta pregunta pot revelar moltes coses.
Perquè entrenar no consisteix únicament a aconseguir que una conducta aparegui.
Consisteix a crear les condicions perquè aquesta conducta pugui aparèixer quan realment sigui necessària.
L’entrenament no hauria de preparar únicament per fer bé els exercicis.
Hauria de preparar per comportar-se eficaçment quan els exercicis desapareguin.
Vols analitzar si els teus entrenaments preparen realment per competir?
No sempre és fàcil detectar la diferència entre entrenar una habilitat i crear les condicions perquè aquesta habilitat pugui transferir-se a la competició.
Analitzar com estan dissenyades les tasques, quines conductes afavoreixen, quines senyals utilitza l’esportista i quines conseqüències segueixen les seves respostes pot aportar informació molt útil per millorar el procés d’entrenament.
Si ets entrenador, esportista, família o club i vols analitzar una situació concreta, des de la psicologia esportiva podem treballar sobre les condicions d’aprenentatge i les demandes específiques del context esportiu.
Referències bibliogràfiques
Ammar, A., Trabelsi, K., Boujelbane, M. A., Boukhris, O., Glenn, J. M., Chtourou, H., & Schöllhorn, W. I. (2023). The myth of contextual interference learning benefit in sports practice: A systematic review and meta-analysis. Educational Research Review, 39, 100537. https://doi.org/10.1016/j.edurev.2023.100537
Czyż, A. M., Wójcik, A. M., & Solarská, P. (2024). The effect of contextual interference on transfer in motor learning: A systematic review and meta-analysis. Frontiers in Psychology.
Jiménez-Díaz, J., & Morera-Castro, M. (2018). ¿Cómo diseñar la práctica para optimizar el desempeño y aprendizaje motor? Una revisión de literatura. Sportis. Scientific Journal of School Sport, Physical Education and Psychomotricity, 4(3), 587–603. https://doi.org/10.17979/sportis.2018.4.3.3103
Magill, R. A., & Hall, K. G. (1990). A review of the contextual interference effect in motor skill acquisition. Human Movement Science, 9(3–5), 241–289. https://doi.org/10.1016/0167-9457(90)90005-X
Wójcik, A. M., et al. (2024). High contextual interference improves retention in motor learning: Systematic review and meta-analysis.
Comentaris