.png)
L’esportista que juga a no fallar: com la por a l’error pot frenar l’aprenentatge
Per què alguns esportistes deixen d’arriscar, tot i tenir la capacitat per fer-ho? Des de la psicologia de la conducta podem comprendre com determinades conseqüències, la història d’aprenentatge i l’evitació poden influir en les decisions que es prenen durant la competició.
Quan l’objectiu deixa de ser millorar
Un futbolista rep la pilota entre línies. Té espai per girar-se, avançar i cercar una passada que podria deixar un company en una situació favorable. També hi ha la possibilitat de perdre la pilota.
Durant els primers partits de la temporada, intenta fer aquesta jugada. De vegades surt bé; d’altres, no.
Després de diverses pèrdues, comença a jugar d’una altra manera. Quan rep la pilota, cerca ràpidament una passada segura cap enrere. Evita conduir, deixa d’intentar determinats moviments i redueix les situacions en què podria cometre un error visible.
Des de fora, algú podria dir que ha perdut confiança, que té por o que necessita ser més valent.
Però hi ha una altra pregunta que val la pena plantejar-se: i si el futbolista no ha perdut la capacitat d’arriscar, sinó que ha après a evitar determinades conseqüències?
Aquesta possibilitat canvia la manera d’entendre el problema.
Ja no ens limitam a demanar-nos què li passa a l’esportista. Començam a analitzar què fa, en quines situacions ho fa, què passa abans i després de la seva conducta i com aquestes conseqüències poden influir en el que farà en el futur.
Aquesta és una de les aportacions de l’anàlisi de la conducta a la psicologia esportiva: estudiar el comportament en relació amb les condicions en què apareix i amb la seva història d’aprenentatge.
1. La por a l’error no apareix del no-res
En l’esport, fallar pot tenir conseqüències molt diferents.
Un jugador pot perdre la titularitat, rebre una reprimenda, sentir comentaris dels companys o tenir la sensació d’haver decebut algú important. En altres situacions, les conseqüències poden ser menys visibles: no assolir una expectativa personal, experimentar una sensació desagradable o interpretar el resultat com un senyal que no està al nivell que hauria d’estar.
La investigació sobre la por al fracàs en esportistes ha estudiat diferents conseqüències que aquests poden percebre com a aversives, entre les quals hi ha el cost emocional del fracàs i la percepció d’un mateix. La revisió de Taylor, Eklund i Arthur (2023) va examinar els antecedents i els resultats de la por al fracàs en l’esport, l’exercici i l’activitat física.
Per tant, no basta observar que un esportista evita una acció. També hem de comprendre quines conseqüències anticipa, què ha après d’experiències anteriors i quines condicions actuals poden influir en el seu comportament.
Imaginem dos tennistes que cometen una doble falta en un moment important del partit.
Tots dos poden experimentar malestar. Tanmateix, un torna a executar el seu servei habitual, mentre que l’altre modifica el llançament, redueix la velocitat i acaba renunciant al seu segon servei més agressiu.
El resultat visible és diferent, però no podem concloure automàticament que un té més confiança que l’altre. Per comprendre aquestes diferències necessitam examinar les seves històries d’aprenentatge, les condicions de la competició i les conseqüències que han seguit les seves decisions.
Una mateixa situació no té necessàriament la mateixa funció per a tots els esportistes.
2. L’evitació es pot mantenir perquè funciona a curt termini
Aquí trobam un dels processos més importants per comprendre per què alguns esportistes deixen d’intentar determinades accions.
Tornem al futbolista del principi.
En una jugada, decideix no intentar la passada arriscada i juga cap enrere. No perd la pilota, evita una possible reprimenda i continua participant en el partit sense exposar-se a aquella situació concreta.
És possible que, en actuar així, disminueixi momentàniament el seu malestar.
Si evitar la jugada contribueix a reduir una experiència desagradable, aquesta reducció pot augmentar la probabilitat que torni a evitar-la en circumstàncies semblants. Quan una conducta augmenta perquè permet retirar o reduir una condició aversiva, parlam de reforçament negatiu.
El terme pot resultar confús: negatiu no significa dolent. Fa referència a la retirada o reducció d'una condició, mentre que reforçament indica que augmenta la probabilitat futura d’una conducta.
Això ens permet entendre una seqüència com aquesta:
L’esportista es troba davant una situació en què podria equivocar-se.
Anticipa conseqüències que considera desagradables.
Evita l’acció o selecciona una alternativa més segura.
Experimenta una reducció immediata del malestar o evita alguna conseqüència aversiva.
En situacions semblants, pot augmentar la probabilitat que torni a evitar.
Això no significa que aquesta seqüència expliqui tots els casos de por a l’error. L’evitació també pot estar relacionada amb les expectatives sobre el resultat, les instruccions rebudes, les exigències tàctiques o les conseqüències objectives d’una decisió. La funció s’ha d’avaluar en cada cas.
Tanmateix, quan l’alleujament immediat contribueix a mantenir l’evitació, apareix una dificultat important: la conducta pot resultar eficaç a curt termini i limitar l’aprenentatge a llarg termini.
El futbolista aconsegueix evitar una pèrdua en aquella jugada. Però, si renuncia sistemàticament a situacions que necessita aprendre a resoldre, pot reduir les oportunitats de practicar la conducció, la presa de decisions sota pressió o la passada entre línies.
El problema no és que hagi triat jugar cap enrere una vegada. Aquesta decisió pot ser perfectament adequada. El problema apareix si l’evitació es converteix en un patró rígid que desplaça altres conductes necessàries per al seu desenvolupament esportiu.
3. Quan l’esportista aprèn a protegir-se de l’error
La conducta no es desenvolupa de manera aïllada. S’aprèn en contextos concrets i a través de les conseqüències que segueixen les nostres accions.
Pensem en un jugador jove que intenta fer un regat durant un entrenament. Perd la pilota i l’entrenador el renya davant els companys. En una altra ocasió, ho torna a intentar i és substituït poc després. Més endavant, cada vegada que rep la pilota en una situació semblant, sent indicacions perquè jugui de manera senzilla.
Cap d’aquestes experiències permet afirmar, per si sola, que el jugador aprendrà a evitar el regat. Però, si determinades conseqüències es repeteixen i la conducta conservadora resulta eficaç per reduir-les, es podria desenvolupar una tendència a evitar aquestes situacions.
També hi poden intervenir les regles verbals. Per exemple:
«Si perd la pilota, l’entrenador em llevarà del camp».
«En els partits importants no em puc equivocar».
«Si fall ara, demostraré que no estic preparat».
Aquestes verbalitzacions poden influir en la conducta, fins i tot quan la conseqüència anticipada no està passant en aquell moment. La seva influència dependrà, entre altres factors, de la història d’aprenentatge de l’esportista i del context en què apareixen.
Així, el jugador pot començar a seleccionar les seves accions no tan sols en funció de les possibilitats tàctiques, sinó també de les conseqüències que espera evitar.
Aquest procés no sempre és conscient ni implica una decisió deliberada de protegir-se. Tampoc no significa que totes les instruccions de l’entrenador siguin perjudicials. La qüestió és quin efecte tenen aquestes condicions sobre la conducta de l’esportista i si afavoreixen o dificulten els objectius d’aprenentatge.
En aquest sentit, una pregunta rellevant per als entrenadors i els psicòlegs esportius seria: quines conductes afavorim quan un esportista s’equivoca?
No basta dir que volem jugadors valents. Hem d’observar què passa realment quan intenten fer alguna cosa que encara no dominen.
4. No tot error és aprenentatge, ni tot risc és útil
Parlar de por a l’error no significa defensar que l’esportista hagi d’arriscar contínuament o que qualsevol equivocació sigui positiva.
En competició hi ha decisions amb probabilitats d’èxit diferents, costs reals i objectius tàctics que s’han de respectar. Una passada conservadora pot ser la millor opció en una situació concreta. Evitar una acció perillosa també pot ser una conducta adaptativa.
L’objectiu no és eliminar la prudència, sinó distingir entre una decisió ajustada a les exigències de la situació i un patró d’evitació que restringeix innecessàriament les opcions de l’esportista.
Tampoc no s’aprèn automàticament per cometre errors. Perquè una experiència contribueixi a l’aprenentatge, importen les condicions de pràctica, la informació disponible, les oportunitats de repetir la conducta i les conseqüències que permeten ajustar l’execució.
Un tennista que practica un segon servei amb més velocitat pot cometre errors durant l’entrenament. Si les condicions de pràctica li permeten analitzar i ajustar l’execució, aquests intents poden contribuir a desenvolupar una habilitat que després necessitarà en competició.
En canvi, demanar-li que arrisqui sense modificar les condicions que mantenen la seva evitació pot no ser suficient.
Dir-li «confia en tu», «no tenguis por» o «has de ser més valent» no garanteix que canviï el seu comportament. Són missatges que poden tenir utilitat en determinades circumstàncies, però no substitueixen l’anàlisi de les condicions que influeixen en la conducta.
La intervenció s’ha d’ajustar al problema real: quina habilitat necessita desenvolupar, quines situacions evita, quines conseqüències segueixen les seves decisions i quines alternatives convé entrenar.
5. Com podem intervenir des de la psicologia esportiva conductual?
Si un esportista ha après a evitar determinades accions, la feina no hauria de limitar-se a demanar-li que deixi de tenir por. Necessitam comprendre el patró i organitzar les condicions que afavoreixin conductes més útils per al seu desenvolupament.
Analitzar què passa abans i després de la conducta
El primer pas és identificar situacions concretes.
Què fa l’esportista quan percep que es pot equivocar? Deixa de demanar la pilota? Redueix la velocitat d’execució? Renuncia a una jugada que normalment intenta? Cerca constantment la confirmació de l’entrenador?
Després, convé analitzar què passa abans i després d’aquestes conductes. També hem d’examinar quines conseqüències anticipa l’esportista, quines experiències prèvies poden ser rellevants i quines alternatives té disponibles.
No es tracta d’assumir per endavant que existeix por al fracàs, sinó de formular hipòtesis funcionals i contrastar-les amb la informació recollida.
Crear oportunitats de pràctica ajustades
Si un jugador evita una acció tècnica, podem dissenyar tasques en què tengui oportunitats repetides de practicar-la, amb un nivell de dificultat adequat i criteris clars d’execució.
La progressió ha de dependre de les necessitats de l’esportista i de les exigències reals del seu esport. No té sentit exposar-lo indiscriminadament a situacions de màxima dificultat ni convertir cada error en una prova de valentia.
L’objectiu és desenvolupar les habilitats necessàries i ampliar el repertori de respostes disponibles davant diferents situacions.
Revisar les conseqüències de l’entorn
L’entrenador també forma part de les condicions d’aprenentatge.
Si cada error rep una reprimenda desproporcionada, però les decisions conservadores mai no generen conseqüències semblants, és raonable examinar si aquesta distribució de conseqüències afavoreix un estil de joc excessivament conservador.
Això no implica eliminar les correccions ni renunciar a l’exigència. Significa diferenciar entre un error propi del procés d’aprenentatge, una decisió tàctica inadequada i una execució deficient, i respondre de manera coherent amb l’objectiu de l’entrenament.
També convé proporcionar oportunitats perquè l’esportista experimenti les conseqüències de les seves decisions, rebi informació útil i aprengui a ajustar la seva conducta.
Avaluar el canvi pel que fa, no tan sols pel que diu
Un esportista pot afirmar que té més confiança i continuar evitant les mateixes situacions. També pot continuar experimentant nervis i, tot i així, executar les accions rellevants per al seu rendiment.
Per això, a més de demanar-li com se sent, convé observar indicadors conductuals: la freqüència amb què intenta determinades accions, la varietat de decisions, la resposta després de cometre errors i la capacitat per mantenir conductes funcionals en diferents condicions.
L’experiència emocional continua sent important, però no ha de ser l’únic criteri per valorar el progrés.
La finalitat és que l’esportista disposi d’un repertori de conductes més ampli i flexible, adaptat a les exigències del seu esport.
6. La pregunta que ens hauríem de fer quan un esportista deixa d’arriscar
Quan un esportista comença a evitar accions que abans intentava, és fàcil atribuir-ho a una pèrdua de confiança, falta de motivació o feblesa mental.
Tanmateix, aquestes etiquetes descriuen el problema de manera insuficient si no expliquen què està passant.
Des d’una perspectiva conductual, hem d’estudiar les relacions entre la conducta i les condicions en què apareix. Això inclou la història d’aprenentatge, les conseqüències, les instruccions rebudes, les expectatives i les exigències reals de la situació esportiva.
De vegades, la solució requerirà millorar una habilitat tècnica. En altres casos, caldrà modificar les condicions d’entrenament, revisar la manera de corregir els errors, desenvolupar alternatives conductuals o intervenir sobre les regles que influeixen en les decisions de l’esportista.
No hi ha una única explicació vàlida per a tots els casos.
El que sí que podem fer és deixar d’interpretar automàticament l’evitació com una falta de caràcter i començar a analitzar quina funció compleix i quines condicions podrien afavorir un canvi.
L’objectiu no és que l’esportista no tengui mai por d’equivocar-se. És que pugui aprendre a actuar de manera eficaç, fins i tot quan equivocar-se forma part de la situació.
Perquè, de vegades, l’esportista no necessita que li demanem més valentia. Necessita que comprenguem què ha après a evitar i que dissenyem les condicions perquè pugui aprendre a fer alguna cosa diferent.
Referències científiques
Taylor, S., Eklund, R. i Arthur, C. (2023). Fear of failure in sport, exercise, and physical activity: A scoping review. International Review of Sport and Exercise Psychology, 16(1), 500–528. https://doi.org/10.1080/1750984X.2021.1901299
Sagar, S. S., Lavallee, D. i Spray, C. M. (2007). Why young elite athletes fear failure: Consequences of failure. Journal of Sports Sciences, 25(11), 1171–1184. https://doi.org/10.1080/02640410601040093
Krypotos, A.-M., Effting, M., Kindt, M. i Beckers, T. (2015). Avoidance learning: A review of theoretical models and recent developments. Frontiers in Behavioral Neuroscience, 9, 189. https://doi.org/10.3389/fnbeh.2015.00189
Comentaris