El cervell canvia perquè aprenem: per què els canvis cerebrals no expliquen per si sols la nostra conducta

Per què un canvi cerebral no explica, per si sol, per què una persona es comporta d'una determinada manera

En psicologia és cada vegada més habitual trobar explicacions que recorren al cervell:

«Aquesta conducta es produeix perquè aquesta zona del cervell s'activa».

«Aquesta persona té ansietat perquè el seu cervell reacciona d'una determinada manera».

«Aquest esportista ha millorat perquè el seu cervell ha canviat».

Aquest tipus d'explicacions poden semblar especialment científiques perquè utilitzen termes procedents de la neurociència.

I, en part, poden descriure fenòmens reals.

El cervell canvia.

L'experiència modifica l'organisme.

L'aprenentatge produeix canvis en el sistema nerviós.

Això és el que coneixem com a neuroplasticitat.

Però hi ha una qüestió molt més important:

Que observem un canvi en el cervell significa que ja hem explicat la conducta?

Des d'una perspectiva conductual, la resposta és no necessàriament.

No perquè el cervell no sigui important.

Sinó perquè una correlació o un canvi neurobiològic no ens explica automàticament les condicions que han fet que una conducta aparegui, canviï o es mantingui.

El cervell canvia amb l'experiència

La neuroplasticitat fa referència a la capacitat del sistema nerviós per modificar la seva estructura i el seu funcionament.

La literatura científica mostra que l'experiència pot produir diferents tipus de canvis en el cervell, incloent-hi modificacions en les connexions neuronals, la morfologia dendrítica i l'activitat metabòlica. Aquestes modificacions s'han relacionat amb processos d'aprenentatge i amb canvis conductuals.

Per tant, no té sentit afirmar que:

«El cervell no canvia».

Canvia. I l'aprenentatge forma part d'aquest procés.

La qüestió és una altra:

Quin paper té aquest canvi en l'explicació de la conducta?

Aquesta distinció és fonamental.

Correlació no és explicació causal

Suposem que observam que dues persones tenen cervells diferents i també es comporten de manera diferent.

Podríem concloure:

«El seu cervell és diferent i per això es comporta de manera diferent».

Però aquesta conclusió pot anar massa ràpid.

També podríem plantejar:

«La seva història d'experiència i d'aprenentatge ha estat diferent i, com a conseqüència d'aquesta història, també s'han produït canvis en el cervell».

I encara podríem trobar altres possibilitats.

Per exemple:

• una diferència cerebral podria contribuir a una determinada conducta;

• una determinada experiència podria produir canvis cerebrals;

• la relació podria ser bidireccional;

• una tercera variable podria influir tant en el cervell com en la conducta.

Per això, observar una diferència cerebral no ens permet determinar automàticament la direcció de la causalitat.

I aquest és un dels punts que sovint es perd quan utilitzam el cervell com a explicació de qualsevol conducta.

Un exemple clàssic: els taxistes de Londres

Un dels estudis més coneguts sobre neuroplasticitat és el de Maguire i col·laboradors (2000).

Els investigadors varen comparar, mitjançant ressonància magnètica, el cervell de taxistes de Londres amb el de persones que no exercien aquesta professió.

Els taxistes havien de superar una formació molt exigent per aprendre una gran quantitat d'informació sobre els carrers i les rutes de Londres.

Els investigadors varen trobar diferències en el volum de determinades regions de l'hipocamp. Concretament, els taxistes presentaven un volum relativament major en la zona posterior de l'hipocamp, i aquest volum estava relacionat amb els anys d'experiència com a taxista.

És un resultat molt interessant.

Però ara apareix la pregunta important:

Què va passar primer?

Podríem imaginar aquesta seqüència:

experiència de navegació → aprenentatge → pràctica → canvis en la conducta → canvis cerebrals associats

Però també podríem plantejar:

diferències cerebrals prèvies → millor capacitat de navegació → major probabilitat de convertir-se en taxista

De fet, els mateixos autors varen considerar aquesta possibilitat en la discussió del treball. La relació entre experiència i estructura cerebral, per tant, no es pot interpretar simplement com una relació causal en una única direcció.

Posteriorment, la investigació ha continuat examinant aquesta relació i ha mostrat que la connexió entre volum de l'hipocamp i capacitat de navegació és més complexa del que una interpretació simplista podria suggerir. Per exemple, un estudi amb adults joves sans no va trobar una relació significativa entre el volum de l'hipocamp i la capacitat general de navegació.

Això és important perquè ens recorda una cosa:

Un resultat neurobiològic necessita una interpretació causal adequada.

Què ens aporta la perspectiva conductual?

La psicologia conductual parteix d'una pregunta diferent.

En lloc de començar necessàriament per:

«Què està passant dins el cervell?»

podem començar per:

«Què està fent la persona i en quines condicions ho fa?»

Això implica analitzar la relació funcional entre:

antecedents → conducta → conseqüències

i incorporar-hi també la història d'aprenentatge.

Per exemple, si volem entendre per què un esportista demana constantment instruccions al seu entrenador, podem començar analitzant què passa abans i després d'aquesta conducta.

Potser apareix una situació d'incertesa.

El jugador mira l'entrenador.

Demana què ha de fer.

L'entrenador respon immediatament.

La incertesa disminueix.

Si aquesta seqüència es repeteix, la conducta de demanar instruccions pot adquirir una funció determinada i mantenir-se.

Això ens dona una hipòtesi funcional que podem posar a prova i sobre la qual podem intervenir.

No necessitam començar dient:

«Aquest esportista té un cervell que depèn de les instruccions».

Aquesta afirmació no ens explicaria quines condicions han fet que la conducta aparegui i es mantingui.

Això no significa que el cervell no importi

Aquesta és una precisió essencial.

Defensar una perspectiva conductual no significa negar la biologia.

El cervell forma part de l'organisme.

Les alteracions neurològiques poden modificar la conducta.

Els processos fisiològics poden influir en la probabilitat que determinades conductes apareguin.

I l'aprenentatge produeix canvis en l'organisme.

Per tant, seria igualment inadequat afirmar:

«La conducta no té res a veure amb el cervell».

La qüestió és determinar quin nivell d'anàlisi necessitam per respondre a la pregunta que ens interessa.

Si volem estudiar els mecanismes neurobiològics d'un aprenentatge, la neurociència ens pot aportar informació molt valuosa.

Si volem comprendre per què una determinada conducta apareix en una determinada situació i quines variables la mantenen, necessitam estudiar també la relació entre la persona i el seu entorn.

No són necessàriament explicacions incompatibles.

Són nivells d'anàlisi diferents.

I què passa amb l'ansietat?

Aquest problema es veu especialment clar quan parlam d'ansietat.

Podem observar canvis fisiològics i cerebrals quan una persona experimenta una resposta d'ansietat.

Però dir:

«La persona té ansietat perquè el seu cervell s'activa»

no ens explica necessàriament:

per què aquesta situació provoca aquesta resposta,

com s'ha construït aquesta relació,

què fa la persona davant aquesta situació

ni

què conseqüències està obtenint amb aquesta conducta.

Des d'una perspectiva conductual, podem estudiar com determinades situacions han adquirit funcions aversives al llarg de la història d'aprenentatge de la persona.

Per exemple, un esportista pot haver viscut repetidament:

competir → cometre un error → rebre una crítica intensa → intentar evitar l'error

Amb el temps, determinades situacions competitives poden arribar a provocar respostes d'activació, evitació, precipitació o bloqueig.

El canvi fisiològic és real.

La resposta corporal és real.

Però això no significa que hàgim d'utilitzar aquesta resposta corporal com a explicació final de per què la persona es comporta així.

Podem estudiar què ha fet que aquesta situació adquireixi aquesta funció.

El cos també aprèn a respondre

Aquesta idea és especialment rellevant en psicologia de l'esport.

Quan un esportista acumula una determinada història d'aprenentatge, no només canvia allò que fa.

També poden canviar les seves respostes fisiològiques davant determinades situacions.

Això és coherent amb el que sabem sobre plasticitat dependent de l'experiència: l'experiència pot produir modificacions en diferents nivells de l'organisme.

Per tant, podem pensar en una seqüència molt més completa:

ambient → experiència → aprenentatge → canvis en la conducta i en l'organisme

I no simplement:

cervell → conducta

Aquesta diferència pot semblar petita, però té conseqüències importants per a la intervenció psicològica.

Pensem en el rendiment esportiu

Imagina un tenista que durant els entrenaments juga de manera agressiva i pren decisions amb rapidesa.

Quan arriba a la competició, davant punts importants, comença a jugar de manera molt més conservadora.

Podríem explicar-ho dient:

«En els punts importants s'activen les zones cerebrals relacionades amb la por».

Però això encara no ens diu gaire sobre què està mantenint la conducta.

Des d'una perspectiva funcional podem preguntar:

Què passa abans?

Arriba un punt important.

Què fa?

Redueix el risc i juga de manera més conservadora.

Què passa després?

Pot disminuir momentàniament la sensació d'incertesa o la possibilitat percebuda de cometre un error.

Si aquesta conseqüència contribueix a mantenir la conducta, ja tenim una hipòtesi sobre la qual treballar.

A partir d'aquí podem modificar les condicions d'entrenament, les contingències, l'exposició a situacions competitives o les conductes alternatives que volem desenvolupar.

El canvi cerebral pot existir.

Però no és necessari convertir-lo en el punt de partida de tota l'explicació.

El problema de convertir el cervell en una explicació

El llenguatge neurocientífic pot produir una sensació d'explicació encara que la relació funcional no estigui identificada.

Per exemple:

«Aquesta persona procrastina perquè té menys activació en una determinada regió cerebral».

La pregunta següent hauria de ser:

Per què procrastina davant d'aquesta tasca i no davant d'una altra?

I també:

Què passa quan procrastina?

Potser la tasca és aversiva.

Potser posposar-la produeix una reducció immediata del malestar.

Potser altres activitats proporcionen conseqüències més immediates.

Potser la persona ha desenvolupat una història d'evitació davant determinades demandes.

Aquest tipus d'anàlisi ens permet formular hipòtesis sobre les variables que mantenen la conducta.

I, sobretot, ens permet intervenir-hi.

El cervell també és una conseqüència de la nostra història

Aquesta és probablement la idea central de tot l'article.

Quan una persona aprèn, no canvia únicament la seva conducta observable.

També es produeixen canvis en el seu organisme.

La recerca sobre plasticitat cerebral mostra precisament que l'experiència pot produir canvis estructurals i funcionals.

Per tant, quan observam un cervell diferent després d'anys d'experiència, no hauríem de pensar necessàriament:

«Aquest cervell diferent explica la conducta».

També hauríem de poder preguntar:

«Quina història d'experiència ha contribuït a construir aquest organisme i aquesta conducta?»

Aquesta pregunta és especialment interessant des de la perspectiva conductual.

No es tracta de substituir un reduccionisme per un altre

També hem d'evitar l'error contrari.

No es tracta de dir:

«Tot és conducta i el cervell no importa».

Això seria tan reduccionista com afirmar:

«Tot és cervell i l'ambient no importa».

Una explicació científica adequada ha de respectar els diferents nivells d'anàlisi.

El cervell és part de l'organisme.

L'organisme interactua amb l'ambient.

La conducta es modifica al llarg d'aquesta interacció.

I la història d'aprenentatge contribueix a determinar quines conductes són més probables davant determinades condicions.

Per això, una explicació completa pot incorporar diferents nivells sense confondre'ls.

Una diferència important entre dues preguntes

Podem resumir-ho d'una manera senzilla.

Neurociència

Quins canvis en el sistema nerviós acompanyen aquest aprenentatge o aquesta conducta?

Anàlisi de conducta

Quines variables fan que aquesta conducta aparegui, canviï o es mantingui?

Ambdues preguntes poden ser científicament interessants.

Però no són la mateixa pregunta.

I respondre la primera no implica haver respost automàticament la segona.

Què podem aplicar a la psicologia esportiva?

Quan un esportista modifica la seva conducta, podem preguntar-nos:

Què fa ara que abans no feia?

Quines condicions han canviat?

Què passa immediatament abans de la conducta?

Què passa després?

Quines conseqüències poden estar mantenint-la?

Quina història d'aprenentatge té davant aquesta situació?

Què estam reforçant durant els entrenaments?

Aquestes preguntes ens permeten entendre millor la conducta i dissenyar intervencions més específiques.

I després podem preguntar-nos també:

Quins canvis fisiològics o neurobiològics acompanyen aquest procés?

Aquesta és una aproximació molt diferent de començar directament pel cervell.

Conclusió

La neuroplasticitat és real.

El cervell canvia amb l'experiència.

L'aprenentatge produeix canvis en l'organisme.

I aquests canvis poden estar relacionats amb la conducta.

Però un canvi cerebral no constitueix, per si mateix, una explicació completa de per què una persona es comporta d'una determinada manera.

Des d'una perspectiva conductual, necessitam analitzar també la relació entre:

persona + ambient + història d'aprenentatge + conducta + conseqüències.

Perquè quan una persona aprèn, no canvia només «el cervell».

Canvia la seva manera de comportar-se, les relacions que estableix amb el seu entorn i també el seu organisme.

El cervell forma part d'aquesta història.

Però la història no comença ni acaba en el cervell.

Referències bibliogràfiques

• Green, C. S., & Bavelier, D. (2008). Exercising your brain: A review of human brain plasticity and training-induced learning. Psychology and Aging, 23(4), 692–701. https://doi.org/10.1037/a0014345

• Kolb, B., & Whishaw, I. Q. (1998). Brain plasticity and behavior. Annual Review of Psychology, 49, 43–64. https://doi.org/10.1146/annurev.psych.49.1.43

• Li, G., Liu, Y., Liu, C., et al. (2026). Domain-general behavioral gains and neural correlates of cognitive training in healthy populations: A neuroimaging meta-analysis. Behavioral and Brain Functions, 22, 29.

• Maguire, E. A., Gadian, D. G., Johnsrude, I. S., et al. (2000). Navigation-related structural change in the hippocampi of taxi drivers. Proceedings of the National Academy of Sciences, 97(8), 4398–4403. https://doi.org/10.1073/pnas.070039597

• Pappa, K., Biswas, V., Flegal, K. F., Evans, J. J., & Baylan, S. (2020). Working memory updating training promotes plasticity & behavioural gains: A systematic review & meta-analysis. Neuroscience & Biobehavioral Reviews. https://doi.org/10.1016/j.neubiorev.2020.07.027

• Tymofiyeva, O., & Gaschler, K. (2021). Training-induced neural plasticity in youth: A systematic review of structural and functional MRI studies.

• Villa, S., Kleinschroth, F., Schönauer, M., & Kumral, D. (2026). Experience-dependent rapid structural changes in the human brain: A systematic review. Neuroscience & Biobehavioral Reviews, 187, 106736. https://doi.org/10.1016/j.neubiorev.2026.106736