.png)
El problema no sempre és en l’esportista: de vegades és en el que passa després
- 11 hours ago
- 11 min de lectura
Com les conseqüències poden mantenir determinades conductes en l’esport
Un esportista demana ajuda constantment.
L’entrenador respon.
L’esportista torna a demanar ajuda.
Un jugador es queixa.
L’entrenador li presta atenció.
Les queixes augmenten.
Un esportista s’enfada durant un exercici.
L’entrenador elimina la tasca.
La pròxima vegada que apareix una tasca similar, torna a enfadar-se.
Què està passant?
L’explicació més habitual sol centrar-se en l’esportista:
«És dependent.»«Es queixa massa.»«No tolera la frustració.»«Té poca autonomia.»«No sap gestionar les seves emocions.»
Però existeix una altra manera d’analitzar-ho.
Una perspectiva que no comença preguntant únicament què fa l’esportista, sinó que observa
també què passa abans i què passa després d’aquesta conducta.
I aquesta diferència pot canviar completament la nostra interpretació.
Per entendre una conducta, hem de mirar què passa després
Des de l’anàlisi de conducta, una de les eines fonamentals per comprendre per què una conducta apareix i es manté és l’anàlisi funcional.
De manera simplificada, podem observar una seqüència:
Antecedent → conducta → conseqüència
No es tracta simplement de descriure què passa.
L’objectiu és identificar les relacions funcionals entre les variables que precedeixen i segueixen una conducta.
La recerca sobre l’anàlisi funcional ha utilitzat precisament la manipulació sistemàtica de variables ambientals per estudiar quins esdeveniments influeixen en l’aparició de determinades conductes. Les revisions acumulades durant dècades mostren la importància d’analitzar les relacions entre antecedents, conducta i conseqüències, en lloc de limitar-se a descriure la conducta observable.
En l’esport, aquest plantejament pot ser especialment útil.
Perquè moltes vegades ens quedam en:
«Què està fent malament aquest esportista?»
Quan potser hauríem d’afegir:
«Què està passant just després que ho faci?»
La conducta no passa dins el buit
Imaginem un jugador que, durant els entrenaments, pregunta contínuament:
«Què faig?»
L’entrenador respon immediatament:
«Passa-la.»
El jugador continua.
Uns minuts després torna a demanar:
«Què faig ara?»
I torna a rebre una resposta.
Des de fora podem concloure:
«Aquest jugador no sap prendre decisions.»
Però encara ens falta informació.
Hem d’observar què passa després que demani ajuda.
Si la seqüència es repeteix sistemàticament:
Pregunta → rep ajuda → pot continuar
l’ajuda proporcionada per l’entrenador pot estar contribuint a mantenir la conducta de demanar ajuda.
Això no significa que puguem afirmar automàticament que la resposta de l’entrenador sigui un reforç.
Per parlar tècnicament de reforçament, hem de comprovar que una conseqüència augmenta posteriorment la probabilitat de la conducta que la precedeix.
Però sí que podem plantejar una hipòtesi funcional:
Està passant alguna cosa després de demanar ajuda que fa que demanar ajuda torni a ser una estratègia eficaç?
Aquesta pregunta és molt més útil que etiquetar l’esportista com a «dependent».
Una conseqüència pot modificar la probabilitat que una conducta torni a aparèixer
Aquest concepte és fonamental.
Una conseqüència no és reforçadora simplement perquè sigui agradable.
És reforçadora si, quan es presenta de manera contingent a una conducta, aquesta conducta augmenta posteriorment.
Per exemple:
Un jugador demana ajuda.
L’entrenador li proporciona immediatament la solució.
Si amb el temps augmenta la freqüència amb què el jugador demana ajuda davant situacions que podria resoldre per si mateix, podem plantejar-nos si aquesta conseqüència està funcionant com a reforç de la conducta de demanar ajuda.
Per tant, l’important no és únicament:
«Què ha fet l’entrenador?»
Sinó:
«Quin efecte ha tingut allò que ha fet sobre la conducta posterior de l’esportista?»
Aquesta és una diferència essencial entre descriure una interacció i realitzar una anàlisi funcional.
Exemple 1: «Demana ajuda → l’entrenador resol → torna a demanar ajuda»
Pensem en un jugador jove.
Durant una tasca:
«Entrenador, què faig?»
L’entrenador respon:
«Passa-la a l’altre costat.»
El jugador ho fa.
A la situació següent torna a demanar ajuda.
L’entrenador torna a respondre.
La interacció sembla eficaç.
El problema apareix quan aquesta seqüència es converteix en la forma habitual de resoldre problemes.
El jugador aprèn que davant una situació d’incertesa existeix una estratègia disponible:
demanar.
I aquesta estratègia funciona.
No perquè el jugador tingui necessàriament una característica interna anomenada «dependència».
Sinó perquè la seva conducta de demanar ajuda produeix una conseqüència que pot resultar funcional per a ell.
Això també té implicacions per a l’entrenador.
Potser l’objectiu de l’entrenador era ensenyar.
Però si sempre proporciona immediatament la resposta, pot estar reduint les oportunitats perquè l’esportista observi, discrimini, decideixi i experimenti les conseqüències de les seves pròpies decisions.
Aquí connectam amb una idea que ja hem tractat en relació amb l’autonomia:
ajudar no sempre significa proporcionar la resposta.
De vegades ajudar significa crear les condicions perquè l’esportista aprengui a trobar-la.
Exemple 2: «Es queixa → rep atenció → augmenten les queixes»
Imaginem un altre cas.
Durant un entrenament, un esportista comença a queixar-se:
«Això és massa.»«Sempre feim el mateix.»«No puc més.»«Per què hem de fer aquest exercici?»
L’entrenador s’hi acosta.
Parla amb ell.
Li explica.
Li demana què li passa.
Li dedica diversos minuts d’atenció.
Si després de repetir-se aquesta seqüència observam un increment de les queixes, podem preguntar-nos:
L’atenció de l’entrenador està funcionant com una conseqüència que manté aquesta conducta?
De nou, no ho podem assumir automàticament.
L’atenció podria no ser la variable rellevant.
Podrien existir altres conseqüències.
Podria haver-hi múltiples variables controlant la conducta.
I una única observació no seria suficient per establir una relació funcional.
Però la hipòtesi mereix ser investigada.
Perquè si les queixes produeixen sistemàticament una quantitat elevada d’atenció, l’atenció pot convertir-se en una conseqüència rellevant per a aquesta conducta.
I llavors l’entrenador pot trobar-se, sense pretendre-ho, participant en el manteniment d’allò que intenta reduir.
Exemple 3: «S’enfada → desapareix la tasca → torna a enfadar-se»
Aquest exemple permet introduir un altre concepte important: el reforçament negatiu.
Imaginem un esportista a qui es proposa una tasca que li resulta difícil.
Comença a enfadar-se.
Protesta.
Discuteix.
Finalment, l’entrenador decideix:
«Deixa-ho. Fes una altra cosa.»
La tasca desapareix.
En aquell moment, també desapareix una situació aversiva per a l’esportista.
Si en situacions posteriors la conducta d’enfadar-se augmenta quan apareixen tasques similars, podem plantejar-nos una possible funció d’escapament o evitació.
La seqüència seria:
Tasca exigent → enfadament/protesta → desapareix la tasca → augmenta la probabilitat de tornar a protestar davant demandes similars.
Aquí és important entendre què significa reforçament negatiu.
No significa càstig.
Significa que una conducta pot augmentar perquè després de realitzar-la s’elimina o redueix un estímul aversiu.
En aquest cas:
enfadar-se → escapar de la demanda.
La conducta pot quedar enfortida perquè funciona.
I això pot generar una paradoxa:
l’entrenador elimina la tasca per resoldre el conflicte del moment i, sense pretendre-ho, pot estar augmentant la probabilitat que aparegui la mateixa conducta en el futur.
Exemple 4: «S’equivoca → rep cinc instruccions → augmenta la dependència»
Aquest és especialment rellevant en els esports d’equip.
Un jugador comet un error.
L’entrenador intervé immediatament:
«No facis això!»«Mira el company!»«Col·loca’t aquí!»«Passa abans!»«Estigues atent!»
El jugador rep una gran quantitat d’informació.
A la següent acció torna a mirar l’entrenador.
I torna a rebre instruccions.
Podem demanar-nos:
Quina funció està tenint tota aquesta intervenció?
El feedback pot ser essencial per a l’aprenentatge. De fet, la retroalimentació verbal és una pràctica habitual dels entrenadors i pot tenir un paper rellevant en els processos d’aprenentatge esportiu.
Per tant, el problema no és:
«Donar feedback és dolent.»
El problema seria no demanar-nos:
«Què està produint el nostre feedback sobre la conducta posterior de l’esportista?»
Si després de cada error l’esportista cerca immediatament l’entrenador per obtenir instruccions, potser hem d’analitzar aquesta interacció.
No tot el que passa després és un reforç
Aquest punt és fonamental si volem parlar científicament.
És molt fàcil caure en una explicació circular:
«Ho fa perquè rep això.»
Però això no demostra que aquesta conseqüència estigui mantenint la conducta.
Per establir una relació funcional necessitam observar patrons consistents i, quan sigui possible i èticament adequat, analitzar com canvia la conducta quan canvien les condicions.
La literatura sobre anàlisi funcional s’ha desenvolupat precisament per superar explicacions merament descriptives i estudiar quines variables ambientals estan relacionades amb determinades conductes.
Per això, en l’esport hem de ser prudents.
No podem afirmar:
«L’entrenador està reforçant la conducta.»
simplement perquè una conseqüència aparegui després.
És més rigorós dir:
«La conseqüència podria estar contribuint al manteniment de la conducta; hem d’observar què passa posteriorment.»
Aquesta diferència pot semblar petita.
Científicament, no ho és.
L’entrenador també forma part de la contingència
Aquí apareix una de les idees més interessants.
Quan analitzam la conducta d’un esportista, tendim a situar l’entrenador fora del problema.
Com si existissin dos elements independents:
Esportista → problema
Però moltes conductes esportives tenen lloc dins una interacció:
Esportista ↔ entrenador
El jugador demana.
L’entrenador respon.
La resposta modifica les condicions en què es produirà la conducta següent del jugador.
El jugador es queixa.
L’entrenador presta atenció.
L’atenció pot modificar potencialment el que farà el jugador.
El jugador protesta.
L’entrenador retira la demanda.
La retirada pot modificar potencialment el que farà el jugador.
I el comportament del jugador també modifica el comportament de l’entrenador.
Podem estar davant una contingència recíproca, en què ambdós repertoris es van modificant mútuament.
Aquesta relació entre la conducta de l’entrenador i la de l’esportista també és especialment rellevant quan parlam d’autonomia. Si vols aprofundir en com determinades pràctiques d’entrenament poden afavorir que l’esportista depengui progressivament de les instruccions de l’entrenador, pots llegir el nostre article sobre [autonomia de l’esportista i presa de decisions].
L’entrenador també aprèn
Aquesta part sol oblidar-se.
No només aprèn l’esportista.
L’entrenador també aprèn.
Imaginem:
L’entrenador dona una instrucció.
El jugador la segueix.
L’exercici funciona.
L’entrenador torna a donar instruccions.
El jugador torna a respondre.
L’entrenador comprova que intervenir produeix un canvi immediat.
Per tant, la pròpia conducta de l’entrenador també té conseqüències.
I aquestes conseqüències poden augmentar la probabilitat que torni a intervenir de la mateixa manera.
Podem acabar construint un cicle:
L’esportista espera → l’entrenador intervé → l’esportista respon → l’entrenador comprova que intervenir funciona → torna a intervenir.
Cadascun dels dos repertoris pot estar mantenint l’altre.
Per això, modificar una interacció no sempre consisteix únicament a demanar a l’esportista que canviï.
De vegades també hem de modificar què fa l’entrenador després de determinades conductes.
No es tracta de «culpar» l’entrenador
Aquest punt és important.
Parlar de contingències no significa responsabilitzar moralment l’entrenador.
La majoria d’aquestes interaccions es produeixen perquè funcionen a curt termini.
L’entrenador dona la solució i el jugador continua.
L’entrenador retira una tasca i desapareix el conflicte.
L’entrenador respon a una queixa i l’esportista es calma.
L’entrenador intervé després d’un error i el jugador corregeix immediatament.
Totes aquestes conseqüències poden produir resultats immediats.
El problema és que allò que funciona a curt termini no sempre produeix el repertori que necessitam a llarg termini.
I aquesta és una de les qüestions més interessants de l’anàlisi funcional aplicada a l’esport:
Una conducta pot ser eficaç en el moment i, al mateix temps, contribuir a mantenir un problema a llarg termini.
Què podem començar a observar durant un entrenament?
En lloc de demanar-nos únicament quins esportistes «donen problemes», podem començar a registrar algunes seqüències.
Quan un esportista demana ajuda:
Què passa immediatament després?
Rep la solució?
Rep atenció?
Es redueix la incertesa?
L’entrenador s’hi acosta?
Es modifica la tasca?
Quan un esportista es queixa:
Què canvia després?
Augmenta l’atenció?
Es redueix la demanda?
Es negocia?
S’atura l’exercici?
Es produeix una interacció social intensa?
Quan un esportista comet un error:
Què fa l’entrenador?
Dona una instrucció?
En dona cinc?
Atura la tasca?
Pregunta?
Permet que l’esportista ho torni a intentar?
I després:
Què fa l’esportista en la següent oportunitat?
Aquesta darrera pregunta és especialment important.
Perquè la conseqüència no s’ha d’analitzar únicament pel que passa immediatament després.
També hem d’observar quin efecte té sobre la conducta posterior.
Una forma senzilla de començar: el registre ABC
Una eina bàsica pot ser registrar:
A — Antecedent
Què estava passant just abans?
B — Conducta
Què va fer exactament l’esportista?
C — Conseqüència
Què va passar immediatament després?
Per exemple:
A: L’entrenador proposa una tasca nova i difícil.
B: El jugador protesta i deixa de participar.
C: L’entrenador elimina la tasca i li proposa una altra de més senzilla.
Si això passa una vegada, no podem concloure gaire.
Però si observam repetidament:
demanda difícil → protesta → disminució de la demanda
i, a més, les protestes augmenten davant demandes similars, tenim una hipòtesi funcional molt més interessant que:
«Aquest jugador no tolera la frustració.»
La hipòtesi seria:
La conducta de protesta podria estar funcionant per escapar o evitar determinades demandes.
I això canvia completament la intervenció.
Si entenem la funció, podem modificar la contingència
Aquest és l’objectiu final.
No es tracta d’eliminar una conducta simplement perquè ens resulta incòmoda.
Es tracta de demanar-nos:
Quina funció està complint?
Si un esportista demana ajuda constantment perquè obté immediatament la solució, potser necessitam modificar progressivament la manera en què proporcionam aquesta ajuda.
Si un jugador protesta per escapar de determinades demandes, potser hem d’evitar que la protesta sigui sistemàticament la via més eficaç per eliminar la tasca, alhora que ensenyam repertoris alternatius adequats per comunicar dificultats o sol·licitar una pausa.
Si un esportista cerca contínuament l’aprovació de l’entrenador després de cada acció, podem analitzar quines conseqüències mantenen aquesta cerca i com afavorir progressivament altres fonts d’informació rellevants per a la tasca.
La intervenció dependrà de la funció.
No podem modificar eficaçment una conducta si no sabem quines variables estan contribuint al seu manteniment.
L’error de mirar únicament l’esportista
Potser aquesta és la idea més important de tot l’article.
Quan un esportista presenta una conducta que ens preocupa, és molt fàcil convertir-la en una característica personal:
«És insegur.»
«És dependent.»
«És problemàtic.»
«No sap gestionar la frustració.»
«No està motivat.»
Però aquestes etiquetes aporten poca informació sobre què està passant realment.
Una pregunta funcional és molt més concreta:
En quines condicions apareix aquesta conducta i què passa després?
Perquè dos esportistes poden presentar exactament la mateixa conducta i, tanmateix, estar responent a contingències completament diferents.
Un pot demanar ajuda perquè obté atenció.
Un altre perquè evita una tasca.
Un altre perquè encara no disposa de les habilitats necessàries.
Un altre perquè ha après que l’entrenador sempre proporciona la solució.
La conducta pot semblar la mateixa. La seva funció pot ser diferent.
I si la funció és diferent, també ho hauria de ser la nostra intervenció.
Abans de corregir la conducta, mira la contingència
La pròxima vegada que un esportista repeteixi una conducta que et preocupa, prova de canviar la pregunta.
En lloc de:
«Per què fa això?»
pregunta’t:
«Què passa just abans?»
Després:
«Què passa just després?»
I finalment:
«Què fa l’esportista la pròxima vegada que apareix una situació similar?»
Tres preguntes.
Però poden canviar completament la manera d’entendre un problema.
Perquè potser el comportament que intentam eliminar no apareix de manera arbitrària.
Potser està sent seleccionat i mantingut per les conseqüències que troba en el seu entorn.
I si volem canviar la conducta de l’esportista, potser no serà suficient dir-li que canviï.
També haurem de canviar allò que passa després.
L’objectiu real no és controlar més la conducta
Una anàlisi funcional no hauria d’utilitzar-se per trobar noves formes de controlar l’esportista.
Hauria de servir per comprendre millor quines relacions estan mantenint determinades conductes i poder dissenyar contextos d’aprenentatge més eficaços.
La investigació sobre coaching mostra que modificar les conductes de l’entrenador és possible. Les intervencions dirigides a promoure estils de suport a l’autonomia, per exemple, han aconseguit modificar determinats comportaments d’entrenadors i professors d’educació física.
I això ens porta a una conclusió especialment rellevant:
De vegades, perquè un esportista canviï la seva conducta, hem de començar observant la nostra pròpia conducta com a entrenadors.
No per cercar culpables.
Per trobar variables modificables.
Perquè l’esportista no entrena únicament quan executa un exercici.
També aprèn del que passa després de cada decisió, cada error, cada pregunta, cada protesta i cada intent.
Les conseqüències també entrenen.
Vols analitzar què està mantenint una conducta en el teu equip?
Quan una conducta es repeteix, etiquetar-la sol aportar poca informació.
Analitzar-la pot aportar-ne molta més.
Si ets esportista, entrenador, família o club i hi ha una conducta que es repeteix i no saps com abordar-la, des de la psicologia esportiva podem analitzar què està passant, quines variables poden estar influint en aquesta conducta i quines alternatives poden ser més eficaces.
Si vols treballar sobre una situació concreta, pots sol·licitar una primera valoració i analitzar què està passant i quines opcions d’intervenció poden ser més adequades.
Referències bibliogràfiques
Hanley, G. P., Iwata, B. A., & McCord, B. E. (2003). Functional analysis of problem behavior: A review. Journal of Applied Behavior Analysis, 36(2), 147–185. https://doi.org/10.1901/jaba.2003.36-147
Melanson, I. J., & Fahmie, T. A. (2023). Functional analysis of problem behavior: A 40-year review. Journal of Applied Behavior Analysis, 56(2), 262–281. https://doi.org/10.1002/jaba.983
Corbett, R., Partington, M., Ryan, L., & Cope, E. (2024). A systematic review of coach augmented verbal feedback during practice and competition in team sports. International Journal of Sports Science & Coaching, 19(2). https://doi.org/10.1177/17479541231218665
Mossman, L. H., Slemp, G. R., Lewis, K. J., Colla, R., & O’Halloran, P. (2022). Autonomy support in sport and exercise settings: A systematic review and meta-analysis. International Review of Sport and Exercise Psychology, 17(1), 540–563. https://doi.org/10.1080/1750984X.2022.2031252
Raabe, J., Schmidt, K., Carl, J., & Höner, O. (2019). The effectiveness of autonomy support interventions with physical education teachers and youth sport coaches: A systematic review. Journal of Sport & Exercise Psychology, 41(6), 345–355. https://doi.org/10.1123/jsep.2019-0026
Thøgersen-Ntoumani, C., Ntoumanis, N., & Bartholomew, K. J. (2010). A review of controlling motivational strategies from a self-determination theory perspective: Implications for sports coaches. International Review of Sport and Exercise Psychology, 2(2), 215–236. https://doi.org/10.1080/17509840903235330
Van Andel, S., Pieper, R., Werner, I., Wachholz, F., Mohr, M., & Federolf, P. (2022). Implications of optimal feedback control theory for sport coaching and motor learning: A systematic review. Motor Control, 26(1), 144–167. https://doi.org/10.1123/mc.2021-0041
Comentaris