Vesteix-me a poc a poc, que tenc pressa: perqué sa calma millora es rendiment quan tot va més ràpid.

Vesteix-me a poc a poc, que tenc pressa: com ses regles verbals que aprenem poden millorar o perjudicar es nostro rendiment baix pressió.

El refrany que entenia el rendiment abans que la psicologia

"Vesteix-me a poc a poc, que tenc pressa."

És una frase curiosa.

Tots l'hem sentida alguna vegada.

Potser dels nostres pares.

Dels padrins.

O d'algun entrenador just abans de començar una competició.

La repetim tan sovint que ha acabat convertint-se en una expressió més del nostre llenguatge.

Però poques vegades ens aturam a pensar què significa realment.

Durant molts anys jo tampoc ho vaig fer.

Pensava que simplement era una manera elegant de dir:

"Fes les coses bé."

Tanmateix, com més temps fa que treball amb esportistes, entrenadors i persones que desenvolupen la seva activitat en contextos d'alta exigència, més convençut estic que aquest refrany és molt més que un consell popular.

És una descripció sorprenentment precisa de com funciona el nostre comportament quan el context canvia.

I, curiosament, també resumeix un dels fenòmens que observ amb més freqüència tant a la consulta com sobre el terreny.

No només en esportistes.

També en estudiants.

En opositors.

En professionals sanitaris.

En empresaris.

En qualsevol persona que hagi de rendir quan les conseqüències d'equivocar-se semblen especialment importants.

Perquè hi ha un moment en què gairebé tots acabam fent exactament el mateix.

Quan sentim que el temps s'acaba.

Quan creim que no podem fallar.

Quan tot sembla accelerar-se.

Començam a comportar-nos d'una manera diferent.

I, habitualment, no és una manera més eficaç.

Deu segons

Queden deu segons.

El marcador està empatat.

L'entrenador crida des de la banda.

La graderia s'aixeca.

Els teus companys acceleren.

La pilota arriba als teus peus.

Durant tota la setmana has entrenat exactament aquella situació.

Saps perfectament on és el company lliure.

Has fet aquella passada centenars de vegades.

El teu cos sap què ha de fer.

I, tanmateix, en aquell instant passa alguna cosa.

No mires igual.

No esperes igual.

No decideixes igual.

T'acceleres.

Dones la passada abans d'hora.

La pilota acaba als peus del rival.

El partit s'acaba.

Quan entres al vestidor apareix la frase de sempre.

"Havies d'anar més tranquil."

Probablement qui la diu ho fa amb la millor de les intencions.

Però aquesta explicació deixa sense resposta la pregunta més important.

Què ha canviat realment?

Perquè cinc minuts abans eres exactament el mateix jugador.

La tècnica era la mateixa.

La preparació física també.

La lectura del joc continuava allà.

Aleshores...

Per què t'has comportat d'una manera completament diferent?

L'explicació que solem acceptar

Quan parlam de rendiment gairebé sempre recorrem a les mateixes explicacions.

"La pressió."

"Els nervis."

"La confiança."

"El bloqueig mental."

Són expressions tan habituals que gairebé mai ens aturam a qüestionar-les.

I, tanmateix, tenen un problema important.

Descriuen el fenomen.

Però no l'expliquen.

Dir que un esportista falla "per la pressió" s'assembla molt a dir que un cotxe no arranca "perquè està espatllat".

Pot ser cert.

Però encara no sabem quina peça falla.

La psicologia, quan pretén ser una ciència, necessita anar una passa més enllà.

No n'hi ha prou amb posar un nom al fenomen.

Cal entendre quines variables el produeixen.

Només així podem intervenir-hi de manera eficaç.

Canviar la pregunta

A la consulta sovint faig una pregunta que sorprèn.

No deman:

"Què pensaves?"

Ni tan sols:

"Com et senties?"

La primera pregunta acostuma a ser una altra.

Què estava passant exactament quan va canviar el teu comportament?

Pot semblar un matís petit.

Però transforma completament la conversa.

Perquè desplaça el focus des de la persona cap a la relació entre la persona i el seu context.

I aquesta diferència és fonamental.

Des d'una perspectiva conductual, el comportament mai apareix aïllat.

Sempre ocorre en un context determinat.

I aquest context està canviant contínuament.

No jugam igual entrenant que competint.

No parlam igual amb un amic que durant una entrevista de feina.

No prenem les mateixes decisions quan ningú ens observa que quan sabem que ens miren milers de persones.

El comportament canvia.

I una de les preguntes més interessants que podem fer-nos és:

Per què?

El context no és només l'escenari

Quan parlam de context solem pensar en elements molt visibles.

L'estadi.

El públic.

L'àrbitre.

El rival.

Però el context és molt més que això.

També en formen part les conseqüències que esperam.

Les experiències prèvies.

Les instruccions que hem rebut.

Les regles que hem après al llarg de la vida.

Les persones que tenim al voltant.

La possibilitat de guanyar.

La possibilitat de perdre.

Tot això modifica la probabilitat que ens comportem d'una manera o d'una altra.

Per això dos esportistes poden disputar exactament el mateix partit i reaccionar de formes completament diferents.

El context físic és el mateix.

El context funcional no.

I aquesta diferència és una de les claus per entendre el rendiment.

Aprenem molt abans de ser-ne conscients

Des que som petits vivim envoltats de normes.

"No travessis sense mirar."

"Renta't les mans abans de menjar."

"Estudia abans de l'examen."

"No arribis tard."

La immensa majoria són extraordinàriament útils.

Ens permeten beneficiar-nos de l'experiència d'altres persones sense haver de descobrir-ho tot per nosaltres mateixos.

Això és una de les grans fortaleses del llenguatge.

Però també implica una conseqüència que poques vegades tenim en compte.

Les normes no són la realitat.

Són descripcions de la realitat.

I tota descripció simplifica.

Cap regla pot recollir totes les variables de tots els contextos possibles.

Per això una mateixa norma pot funcionar molt bé en una situació i deixar de ser útil en una altra.

Malgrat això, moltes vegades continuam aplicant-la.

No perquè el context la segueixi fent funcional.

Sinó perquè fa molts anys que hem après que "això és el que s'ha de fer".

Els refranys també són regles

Aquí apareix la idea central d'aquest article.

Els refranys no són simplement frases populars.

Són una manera de transmetre formes de comportar-se d'una generació a una altra.

"Val més prevenir que curar."

"Qui no arrisca no pisca."

"No deixis per demà el que puguis fer avui."

Durant segles aquestes expressions han servit per condensar l'experiència col·lectiva en una frase fàcil de recordar.

Des d'una perspectiva conductual, podríem entendre-les com a regles verbals.

És a dir, descripcions que indiquen com convé comportar-se davant determinades situacions perquè, previsiblement, això produirà unes conseqüències concretes.

No substitueixen la realitat.

Però sí que poden influir profundament en la nostra manera d'interactuar-hi.

I això les converteix en eines extraordinàriament potents.

Encara que també impliquin un risc.

Una regla pot continuar controlant el nostre comportament fins i tot quan el context ha canviat completament.

"Vesteix-me a poc a poc, que tenc pressa"

Tornem ara al refrany.

Curiosament, aquesta regla proposa exactament el contrari del que solem fer.

Quan apareix la urgència...

No diu que corris.

No diu que acceleris.

No diu que acabis com més aviat millor.

Diu:

"Vesteix-me a poc a poc."

Per què?

Perquè qui va formular aquesta regla havia observat una regularitat del comportament humà molt abans que la psicologia experimental la pogués estudiar.

Quan una tasca exigeix precisió, actuar precipitadament acostuma a augmentar la probabilitat d'equivocar-se.

I aquests errors solen acabar costant molt més temps del que aparentment intentàvem estalviar.

El més fascinant és que aquest refrany no parla realment de vestir-se.

Parla de com comportar-se quan la urgència intenta prendre el control de les nostres accions.

I aquí apareix una pregunta encara més interessant.

Si aquest refrany descriu una regla que pot ajudar-nos a rendir millor...

Per què tantes persones fan exactament el contrari quan arriba el moment decisiu?

La resposta no és a la força de voluntat.

Ni a la personalitat.

Ni tan sols a la confiança.

Per entendre-ho haurem de comprendre primer com aprenem les regles que governen el nostre comportament i per què, moltes vegades, continuam obeint-les fins i tot quan ja no ens ajuden.

Aquest serà el següent pas d'aquest recorregut.

Perquè potser el principal enemic del rendiment no és la pressió.

Potser és una cosa molt més silenciosa.

Les regles que hem après al llarg de tota una vida i que mai no ens hem aturat a qüestionar.

Les regles que vas aprendre fa anys continuen competint per controlar el teu comportament

"Com és possible que una frase que vas sentir quan tenies cinc anys continuï influint en la manera com competeixes vint anys després?"

Pot semblar una afirmació exagerada.

Al cap i a la fi, al llarg de la vida vivim milers d'experiències.

Coneixem centenars de persones.

Aprenem habilitats noves.

Canviam de feina.

Canviam d'esport.

Fins i tot canviam la manera d'entendre el món.

I, tanmateix, hi ha frases que continuen apareixent precisament quan el context es torna exigent.

"No fallis."

"Fes-ho ràpid."

"No t'equivoquis."

"Ara no és el moment de dubtar."

"Espavila."

La majoria de vegades ni tan sols som conscients que hi són.

No perquè estiguin amagades dins la nostra ment esperant el moment oportú.

Sinó perquè formen part de la nostra història d'aprenentatge.

I aquesta història continua influint en la probabilitat que ens comportem d'una manera o d'una altra.

Aquí és on el punt de vista conductual comença a separar-se de moltes explicacions habituals.

La pregunta deixa de ser:

Què pensava l'esportista?

I passa a ser:

Com va aprendre a comportar-se així i què està controlant aquest comportament en aquest moment?

Aquest canvi de pregunta no és només una qüestió teòrica.

Canvia completament la manera d'entendre el rendiment.

Aprendre és molt més que adquirir habilitats

Quan pensam en aprendre, gairebé sempre imaginam una habilitat nova.

Aprendre a conduir.

Aprendre a nedar.

Aprendre un gest tècnic.

Aprendre una tàctica.

Però l'aprenentatge és molt més ampli.

També aprenem:

• Quan convé actuar.

• Quan és millor esperar.

• Quines conseqüències acostumen a seguir una determinada conducta.

• Què és convenient evitar.

• Quines situacions són perilloses.

• Quines respostes solen donar bons resultats.

És a dir, no només aprenem què fer.

Aprenem quan fer-ho, per què fer-ho i què acostuma a passar després.

Això és el que anomenam història d'aprenentatge.

I és una de les variables més importants per entendre qualsevol comportament.

La gran avantatge del llenguatge

Imagina que un infant s'acosta a una paella acabada de treure del foc.

Abans que la toqui, un adult li diu:

"No la toquis. Crema."

L'infant probablement retira la mà.

No necessita cremar-se per aprendre.

Ha après a partir del llenguatge.

Aquesta és una de les grans avantatges evolutives de l'ésser humà.

Podem aprendre sense experimentar directament totes les conseqüències.

Podem beneficiar-nos de l'experiència dels altres.

Gràcies a això existeixen la cultura, l'educació i la transmissió del coneixement.

Però aquesta enorme avantatge també té una cara menys visible.

Les regles que aprenem poden continuar controlant la nostra conducta encara que la realitat hagi canviat.

Les regles no ens diuen què és cert

Aquí apareix un dels malentesos més habituals.

Moltes persones pensen que seguim una regla perquè és correcta.

Però des del punt de vista de l'anàlisi de la conducta, aquesta no és l'explicació principal.

Seguim determinades regles perquè, al llarg de la nostra vida, seguir-les ha tingut conseqüències valuoses.

Quan érem petits ens deien:

"Fes cas."

"Escolta."

"Així és com s'ha de fer."

"No contestis."

Quan obeir produïa aprovació, seguretat o evitava conseqüències desagradables, augmentava la probabilitat que tornéssim a seguir instruccions semblants en el futur.

No només apreníem la regla.

Apreníem una altra cosa encara més important.

Que seguir regles acostuma a funcionar.

I això és extraordinàriament útil.

Però també explica per què, de vegades, continuam aplicant-les fins i tot quan el context ja no és el mateix.

El problema no són les regles

Llegits els paràgrafs anteriors, seria fàcil arribar a una conclusió equivocada.

Pensar que les regles són negatives.

Res més lluny de la realitat.

Sense regles seria pràcticament impossible viure.

Cada matí hauríem de descobrir de nou com conduir.

Com preparar un menjar.

Com actuar davant un semàfor.

Com aprendre una tècnica esportiva.

Les regles ens estalvien una quantitat immensa d'errors.

El problema no és que existeixin.

El problema apareix quan deixam de contrastar-les amb allò que està passant realment.

Quan la regla deixa de ser una orientació.

I passa a substituir completament el contacte amb la realitat.

Les contingències sempre tenen l'última paraula

Hi ha una paraula que utilitzam molt sovint en psicologia conductual i que, fora d'aquest àmbit, gairebé no apareix.

Contingència.

Pot sonar complexa.

Però la idea és senzilla.

Una contingència és la relació entre una conducta i les conseqüències que produeix en un determinat context.

És a dir, explica per què un comportament augmenta, disminueix o es manté.

Les regles intenten descriure aquestes relacions.

Les contingències són aquestes relacions.

I aquí hi ha una diferència fonamental.

Les regles poden equivocar-se.

Les contingències no.

Per això el comportament més adaptatiu és aquell que continua ajustant-se a les contingències presents, encara que una regla antiga suggereixi una altra cosa.

Quan una regla deixa de ser funcional

Imaginem un nin que aprèn molt aviat una regla.

"Quan tenguis pressa, corre."

Durant molts anys aquesta regla li dona bons resultats.

Arriba a temps.

No perd l'autobús.

Els adults el feliciten.

La conducta és reforçada.

Ara imaginem que aquest mateix nin, vint anys després, és cirurgià.

Durant una operació apareix una complicació inesperada.

Hi ha pressa.

Hi ha risc.

Hi ha conseqüències importants.

Tindria sentit aplicar exactament la mateixa regla?

Probablement no.

En aquest context, accelerar els moviments podria augmentar molt la probabilitat d'un error.

La regla no és incorrecta.

Simplement ja no és la més funcional.

I això és precisament el que ocorre moltes vegades en l'esport.

També passa a l'esport

Un base de bàsquet accelera una passada.

Un porter treu la pilota massa ràpid.

Un golfista escurça la seva rutina abans del cop.

Un tennista precipita el segon servei.

Un ciclista inicia l'atac abans d'hora.

Des de fora solem explicar aquestes situacions dient:

"Li han pogut els nervis."

"Ha perdut la confiança."

"S'ha bloquejat."

Però aquestes frases només descriuen el resultat.

No expliquen el procés.

Una explicació funcional obliga a fer-se una altra pregunta.

Què estava controlant el comportament en aquell moment?

Perquè el jugador no ha perdut de cop la tècnica.

Ni l'experiència.

Ni el talent.

El que probablement ha canviat és una altra cosa.

Determinades regles apreses han començat a competir amb la informació que oferia el mateix joc.

I aquesta competició pot modificar completament la conducta.

Quan deixam d'escoltar el joc

Aquí apareix un dels fenòmens més interessants de la conducta governada per regles.

Les regles poden arribar a controlar el nostre comportament amb tanta força que deixam d'ajustar-nos al que està passant realment.

Continuam actuant igual.

Encara que el context hagi canviat.

Encara que les conseqüències indiquin que una altra resposta seria més eficaç.

La regla deixa de ser una eina.

I es converteix en un pilot automàtic.

Això no significa que la persona sigui rígida.

Ni que no pugui aprendre.

Significa que la seva història d'aprenentatge continua exercint una influència molt potent.

Especialment quan apareixen situacions d'incertesa, avaluació o pressió.

Per què ocorre precisament sota pressió?

Encara queda una pregunta important.

Per què aquestes regles semblen tenir tanta força just quan més ens jugam?

La resposta és que la pressió modifica el context.

I quan el context canvia, també canvia la probabilitat que determinades conductes apareguin.

Quan percebem que les conseqüències d'equivocar-nos són especialment importants, augmenta la probabilitat que entrin en joc patrons apresos durant anys.

No perquè siguin necessàriament els més útils.

Sinó perquè formen part de la nostra història.

I la història importa.

Molt.

El refrany comença a adquirir un nou significat

Ara podem tornar al principi.

"Vesteix-me a poc a poc, que tenc pressa."

Ja no sembla només una frase enginyosa.

Comença a revelar una idea molt més profunda.

És una regla verbal.

Però, curiosament, proposa una resposta diferent de la que moltes persones han après davant la urgència.

Mentre altres regles afavoreixen la precipitació...

Aquesta convida a mantenir el contacte amb allò que la situació realment exigeix.

No diu:

"Corre."

No diu:

"Acaba com més aviat millor."

Diu una cosa molt més interessant.

Quan aparegui la urgència, no deixis que sigui ella qui controli el teu comportament.

I això ens porta al següent pas d'aquest recorregut.

Què passa exactament perquè, quan arriba la pressió, deixam de respondre al joc i començam a respondre a altres estímuls?

Per entendre-ho haurem d'endinsar-nos en un dels conceptes més importants de la psicologia de l'aprenentatge:

el control estimular.

Perquè potser el problema mai no ha estat la pressió.

Potser el que canvia és allò a què responem quan la pressió apareix.

 Quan la pressió canvia allò a què respons

"L'esportista no deixa de saber jugar. El que canvia és allò que comença a controlar el seu comportament."

Fins ara hem recorregut un camí important.

Hem vist que moltes de les normes que guien la nostra conducta no apareixen del no-res. Les aprenem al llarg de la vida, gràcies a la nostra història d'aprenentatge i a les conseqüències que hem experimentat.

També hem vist que aquestes normes poden ser extraordinàriament útils... fins que el context canvia.

Però encara queda una pregunta fonamental.

Què passa exactament quan apareix la pressió?

Perquè tots hem viscut situacions semblants.

Sabem fer una tasca.

L'hem entrenada centenars de vegades.

La dominam.

I, tanmateix, en el moment més important, ens comportam d'una manera completament diferent.

No sembla un problema de capacitat.

No sembla un problema de coneixement.

Aleshores...

Què és el que realment ha canviat?

La resposta comença amb una idea molt senzilla.

El nostre comportament sempre està controlat per alguna cosa.

La qüestió no és si existeix aquest control.

La qüestió és què està controlant el nostre comportament en aquell instant.

I entendre això transforma completament la manera d'explicar el rendiment.

El partit és el mateix. Però tu ja no respons al mateix.

Imagina, una altra vegada, la situació.

Queden deu segons.

El marcador està empatat.

Rep la pilota.

Si poguéssim congelar aquest instant i observar tota la informació disponible, descobriríem que pràcticament és la mateixa que durant l'entrenament.

La posició dels companys.

Els espais lliures.

La trajectòria de la pilota.

La distància dels rivals.

La velocitat del joc.

Tota aquesta informació continua present.

Però ara també han aparegut altres estímuls.

El marcador.

El públic.

Els crits de l'entrenador.

La possibilitat de guanyar.

La por d'equivocar-te.

El record d'una errada anterior.

Les conseqüències que podria tenir una mala decisió.

I aquí és on ocorre un dels fenòmens més importants del comportament humà.

No tota la informació té el mateix poder per controlar la nostra conducta.

L'error comença molt abans de perdre la pilota

Quan un entrenador analitza una jugada, habitualment mira el resultat.

"Per què ha fet aquesta passada?"

"Per què ha xutat des d'aquí?"

"Per què no ha esperat?"

Però des d'una perspectiva funcional, l'error comença molt abans.

Comença quan canvia allò a què l'esportista està responent.

Imaginem dues situacions gairebé idèntiques.

Durant un entrenament

Rep la pilota.

Aixeca el cap.

Observa els moviments dels companys.

Detecta un espai.

Fa la passada.

Durant una final

Rep la pilota.

Escolta el públic.

Mira el marcador.

Pensa:

"No la perdis."

Accelera la decisió.

Fa la passada massa aviat.

Des de fora només veim una passada diferent.

Però des d'una perspectiva conductual ha passat una cosa molt més important.

Ha canviat el control estimular.

Què és el control estimular?

És un concepte que sona tècnic.

Però la idea és sorprenentment simple.

Una conducta està sota control estimular quan la presència d'un determinat estímul augmenta la probabilitat que aparegui aquella conducta.

Per exemple.

Quan el semàfor està en vermell, la majoria de persones frenen.

No perquè el color vermell obligui físicament.

Sinó perquè, al llarg de la seva història d'aprenentatge, aquell estímul ha adquirit la capacitat de controlar aquest comportament.

En l'esport passa exactament el mateix.

El moviment del rival controla un canvi de direcció.

La trajectòria de la pilota controla un desplaçament.

La posició d'un company controla una passada.

El so del tret controla la sortida d'un velocista.

Els esportistes experts no només tenen més habilitats.

També han après a respondre als estímuls que realment són importants.

I aquest aprenentatge és una de les claus del rendiment.

Quan la pressió introdueix nous estímuls

Aquí apareix un dels grans errors que cometem quan explicam el rendiment.

Sovint deim que la pressió "bloqueja".

Però moltes vegades el que fa és una altra cosa.

Introdueix estímuls que competeixen per controlar el comportament.

La frase:

"No fallis."

No és simplement un pensament.

És un estímul que pot començar a competir amb la informació del joc.

El marcador també.

Els crits del públic també.

La mirada de l'entrenador també.

La possibilitat de decebre algú també.

Quan aquests estímuls adquireixen més pes que la informació funcional del joc, el comportament canvia.

No perquè desaparegui la tècnica.

No perquè l'esportista hagi perdut les seves capacitats.

Sinó perquè està responent a coses diferents.

No és una batalla entre el cap i el cos

És habitual escoltar expressions com:

"El cap li ha jugat una mala passada."

"S'ha bloquejat mentalment."

"La ment li ha fallat."

Aquestes frases poden resultar intuïtives.

Però expliquen molt poc.

Des del meu punt de vista, no és especialment útil dir que "la ment" ha provocat l'error.

La pregunta continua sent la mateixa.

Quines variables estaven controlant el comportament?

L'objectiu de la psicologia científica no és posar noms atractius als fenòmens.

És identificar les relacions entre el context, la història d'aprenentatge i la conducta.

Perquè només així podem intervenir sobre elles.

La ciència fa dècades que estudia aquest fenomen

Encara que aquí l'estiguem explicant des de l'anàlisi de la conducta, altres disciplines de la psicologia experimental han descrit processos molt semblants.

Un dels més coneguts és el speed–accuracy trade-off, descrit per Paul Fitts l'any 1954.

Fitts va demostrar que, quan una tasca exigeix precisió, augmentar excessivament la velocitat acostuma a incrementar la probabilitat d'error.

Això no significa que la rapidesa sigui negativa.

Significa que existeix un equilibri entre velocitat i precisió.

Quan la situació exigeix exactitud, intentar respondre massa de pressa acostuma a empitjorar el rendiment.

Curiosament, això connecta perfectament amb el refrany que dona títol a aquest article.

"Vesteix-me a poc a poc, que tenc pressa."

No perquè proposi actuar lentament.

Sinó perquè ens recorda que la urgència no hauria de decidir la nostra conducta.

Quan intentar controlar-ho tot també perjudica

Existeix un altre fenomen molt conegut en la literatura científica.

El choking under pressure.

És a dir, el deteriorament del rendiment sota pressió.

Les investigacions de Roy Baumeister i, posteriorment, de Sian Beilock mostren que moltes vegades aquest deteriorament apareix quan la persona intenta controlar conscientment processos que habitualment executa de manera fluida.

El jugador pensa massa en la tècnica.

Controla cada moviment.

Analitza cada detall.

I, paradoxalment, el gest perd naturalitat.

Des d'una perspectiva conductual podem interpretar aquest fenomen d'una altra manera.

La conducta deixa d'estar governada principalment pels estímuls funcionals de la tasca i passa a estar influïda per regles verbals, autoinstruccions o estímuls relacionats amb l'avaluació.

És a dir, torna a canviar el control estimular.

La pressió no crea comportaments nous

Hi ha una idea que considero especialment important.

La pressió no sol inventar conductes.

El que acostuma a fer és augmentar la probabilitat d'emetre comportaments que ja formen part del nostre repertori.

Si un entrenador resol sempre els problemes dels seus jugadors, sota pressió és probable que aquests esperin instruccions.

Si un esportista ha après que equivocar-se té conseqüències molt negatives, probablement apareguin conductes d'evitació.

Si algú ha après que actuar ràpid acostuma a ser reforçat, la urgència probablement afavorirà respostes precipitades.

La pressió no construeix el comportament.

Fa visible la història d'aprenentatge.

I això és una notícia extraordinària.

Perquè si el comportament s'aprèn...

També es pot entrenar.

Els millors no eliminen la pressió

Quan observam esportistes d'elit solem dir que mantenen la calma.

Potser hi ha una manera més precisa de descriure el que fan.

Continuen responent als estímuls que realment importen.

No deixen de sentir la importància del partit.

No deixen d'escoltar el públic.

No deixen de saber què hi ha en joc.

Simplement, aquests estímuls no substitueixen la informació funcional que necessiten per actuar.

Continuen llegint el joc.

Continuen ajustant la seva conducta a les contingències presents.

I aquesta és, probablement, una de les habilitats més sofisticades que pot desenvolupar un esportista.

L'objectiu no és eliminar la pressió

Arribats a aquest punt, la pregunta ja no és:

Com podem eliminar la pressió?

La pregunta és una altra.

Com podem entrenar perquè, fins i tot quan aparegui la pressió, el nostre comportament continuï controlat pels estímuls rellevants de la tasca?

Aquest canvi de perspectiva transforma completament la intervenció psicològica.

Ja no es tracta només de reduir nervis.

Ni d'augmentar la confiança.

Ni de repetir frases motivadores.

Es tracta de construir contextos d'entrenament on l'esportista aprengui, una vegada i una altra, a respondre a la informació que realment importa.

Encara que al seu voltant apareguin estímuls que intentin desviar la seva conducta.

I aquest serà, precisament, el tema de la darrera part d'aquest article.

Perquè entendre com funciona el comportament és apassionant.

Però el veritable objectiu de la psicologia aplicada al rendiment és un altre.

Construir contextos on comportar-se de manera eficaç sigui la resposta més probable.

Entrenar perquè la urgència deixi de decidir per nosaltres

"L'objectiu de l'entrenament psicològic no és eliminar la pressió. És aconseguir que la pressió no sigui qui decideixi el nostre comportament."

Després de tot el recorregut que hem fet, és probable que molts lectors esperin arribar a aquesta darrera part i trobar-hi una llista de tècniques.

Respirar d'una determinada manera.

Visualitzar abans de competir.

Repetir frases positives.

Intentar controlar els pensaments.

Relaxar-se.

No hi ha res necessàriament incorrecte en algunes d'aquestes estratègies. En determinats contextos poden ser útils.

Però crec que totes comparteixen un mateix problema.

Parteixen d'una pregunta que, des del meu punt de vista, no és la més important.

La pregunta no és:

"Què puc fer quan apareixen els nervis?"

La pregunta és una altra.

Quin tipus d'aprenentatge estic construint cada vegada que entren?

Perquè el rendiment no es construeix el dia de la competició.

Es construeix molt abans.

El rendiment no apareix per art de màgia

És habitual pensar que entrenam durant la setmana i que, quan arriba el partit, simplement intentam reproduir el que sabem fer.

Però el comportament és molt més complex.

Cada entrenament modifica la probabilitat que determinades conductes tornin a aparèixer.

Cada exercici ensenya alguna cosa.

Cada conseqüència reforça unes conductes i n'afebleix unes altres.

Cada comentari d'un entrenador.

Cada decisió arbitral.

Cada error.

Cada encert.

Tot forma part de la història d'aprenentatge de l'esportista.

Per això la competició no crea el comportament.

Només revela allò que s'ha anat construint durant mesos o anys.

També entrenam allò que no volem ensenyar

Aquest és un dels aspectes que més m'interessa quan treball amb entrenadors.

Moltes vegades dissenyam tasques pensant únicament en la tècnica o en la tàctica.

Però tota tasca ensenya molt més que això.

Si corregim immediatament cada error, també podem estar ensenyant que equivocar-se és una cosa que s'ha d'evitar.

Si l'entrenador resol constantment tots els problemes, probablement també estigui ensenyant que les solucions sempre venen de fora.

Si només reforçam el resultat final i no la qualitat del procés, és possible que els esportistes acabin prioritzant el marcador per damunt de la presa de decisions.

I si castigam qualsevol intent arriscat, potser acabam eliminant les conductes que més necessitarem quan el partit sigui igualat.

Les contingències sempre ensenyen.

Fins i tot quan ningú no té la intenció d'ensenyar res.

La millor intervenció psicològica potser no passa dins la consulta

Quan pensam en psicologia de l'esport és habitual imaginar una conversa entre psicòleg i esportista.

I aquestes converses poden ser molt valuoses.

Però hi ha una pregunta que, des del meu punt de vista, és encara més important.

Com està organitzat el context on aquest esportista aprèn cada dia?

Perquè el comportament no canvia només parlant.

Canvia quan canvien les contingències.

Si volem que un jugador mantingui la precisió sota pressió, probablement necessiti entrenar en contextos on la precisió continuï tenint conseqüències valuoses fins i tot quan aparegui la urgència.

No basta explicar-li.

Ha de viure-ho.

Una vegada.

I una altra.

I una altra.

Fins que sigui el mateix entorn qui ensenyi el comportament que volem veure durant la competició.

No entrenam persones diferents

Hi ha una idea molt estesa que crec que convé revisar.

Sentim sovint frases com:

"Ha de canviar la mentalitat."

"Necessita ser més fort mentalment."

"Ha d'aprendre a controlar el cap."

Aquestes expressions dirigeixen l'atenció cap a característiques internes de la persona.

Des del meu punt de vista, hi ha una pregunta molt més útil.

Quines condicions hem de construir perquè el comportament que cercam sigui el més probable?

Aquesta diferència és molt important.

Perquè no intentam fabricar persones diferents.

Intentam construir històries d'aprenentatge diferents.

Quan canvia la història d'aprenentatge, també canvia la probabilitat que apareguin determinades conductes.

I això és molt més operatiu que parlar de qualitats internes difícils de definir o de mesurar.

Conducta governada per normes o conducta modelada per les contingències?

Aquest és, probablement, el concepte més important de tot l'article.

Durant les parts anteriors hem parlat de les normes apreses.

De les regles verbals.

De frases que han anat guiant el nostre comportament durant anys.

Però l'anàlisi de la conducta diferencia dues grans maneres d'aprendre.

La primera és la conducta governada per normes (rule-governed behavior).

És el comportament que depèn principalment de les instruccions, dels consells o de les regles que hem après.

La segona és la conducta modelada per les contingències (contingency-shaped behavior).

Aquí el comportament no està governat principalment pel que algú ens va dir, sinó pel contacte directe amb les conseqüències que genera la nostra conducta.

Aquesta diferència és fonamental.

Perquè els esportistes experts no només coneixen més normes.

Han desenvolupat una enorme sensibilitat a les contingències del joc.

No actuen perquè una regla els diu què han de fer.

Actuen perquè han après a llegir què està passant en aquell instant.

Quan el rival modifica la seva posició, adapten la seva conducta.

Quan apareix un nou espai, el detecten.

Quan la situació canvia, canvien amb ella.

No perquè improvisin.

Sinó perquè han après a deixar que sigui el mateix joc qui controli el seu comportament.

I aquesta és una de les grans diferències entre repetir una conducta i adaptar-la.

La pressió no desapareixerà

Potser aquesta és la notícia menys agradable de tot l'article.

La pressió continuarà existint.

Sempre hi haurà finals.

Ascensos.

Descensos.

Campionats.

Exàmens.

Entrevistes de feina.

Operacions complicades.

Decisions difícils.

Esperar que algun dia competirem sense pressió és esperar un context que probablement no arribarà mai.

Per això l'objectiu no és eliminar-la.

L'objectiu és aprendre a comportar-nos eficaçment quan apareix.

Què significa, realment, entrenar el rendiment?

Després de tot el que hem vist, crec que podem donar una resposta diferent a aquesta pregunta.

Entrenar el rendiment no consisteix a eliminar els pensaments.

Ni a sentir menys nervis.

Ni a aconseguir una confiança inqüestionable.

Entrenar el rendiment consisteix a construir una història d'aprenentatge on, fins i tot quan aparegui la pressió, el comportament continuï controlat principalment pels estímuls rellevants de la tasca.

Això implica crear entrenaments on hi hagi incertesa.

Temps limitat.

Errors.

Conseqüències.

Canvis inesperats.

I, malgrat tot, l'esportista aprengui a continuar responent al joc.

Perquè la competició no hauria de ser el primer lloc on aparegui la pressió.

La pressió també s'entrena.

Tornem al principi

Hem començat aquest article parlant d'un refrany.

"Vesteix-me a poc a poc, que tenc pressa."

Durant segles s'ha interpretat com un consell per fer les coses amb calma.

Avui, potser, podem entendre'l d'una manera diferent.

No parla de vestir-se.

No parla d'anar lent.

Parla de comportament.

Parla de la facilitat amb què la urgència intenta prendre el control de les nostres accions.

I, al mateix temps, ens recorda una idea que la psicologia de l'aprenentatge ha anat demostrant durant dècades.

No sempre rendeix millor qui actua més de pressa.

Rendeix millor qui és capaç de continuar ajustant el seu comportament a les contingències rellevants quan tot al seu voltant l'empeny a fer exactament el contrari.

Potser per això aquest refrany ha sobreviscut durant tant de temps.

No perquè fos una curiositat popular.

Sinó perquè descrivia una regularitat del comportament humà molt abans que existissin els laboratoris de psicologia.

Reflexió final

La pròxima vegada que escoltis un entrenador dir:

"No tenguis tanta pressa."

O un padrí repetir:

"Vesteix-me a poc a poc, que tenc pressa."

Potser valdrà la pena aturar-te un moment.

No per cercar una tècnica.

No per intentar deixar de sentir pressió.

Sinó per fer-te una pregunta molt més útil.

Què està controlant el meu comportament en aquest instant?

Perquè aquesta pregunta canvia completament la manera d'entendre el rendiment.

I també la manera d'entrenar-lo.

Potser el principal error que cometem quan parlam de pressió és pensar que el problema és dins la persona.

L'evidència científica i l'anàlisi de la conducta ens conviden a mirar cap a una altra banda.

Cap a la interacció entre la història d'aprenentatge, les normes que hem après, el context on actuam i les conseqüències que continuen modelant el nostre comportament.

No som esclaus dels nostres pensaments.

Ni de les nostres emocions.

Som organismes que aprenem constantment de les conseqüències del que feim.

I aquesta és una notícia extraordinàriament esperançadora.

Perquè si el comportament s'aprèn...

També es pot entrenar.

No per convertir-nos en una altra persona.

Sinó per augmentar la probabilitat que, quan arribi el moment més important, continuem responent a allò que realment importa.

Potser aquesta és la millor definició de rendiment que conec.

No deixar que la urgència decideixi per nosaltres.

Referències bibliogràfiques

• Baumeister, R. F. (1984). Choking under pressure: Self-consciousness and paradoxical effects of incentives on skillful performance. Journal of Personality and Social Psychology, 46(3), 610–620.

• Beilock, S. L., & Carr, T. H. (2001). On the fragility of skilled performance: What governs choking under pressure? Journal of Experimental Psychology: General, 130(4), 701–725.

• Catania, A. C. (2013). Learning (5th ed.). Sloan Publishing.

• Fitts, P. M. (1954). The information capacity of the human motor system in controlling the amplitude of movement. Journal of Experimental Psychology, 47(6), 381–391.

• Hayes, S. C., Barnes-Holmes, D., & Roche, B. (2001). Relational Frame Theory: A Post-Skinnerian Account of Human Language and Cognition. Springer.

• Schmidt, R. A., & Lee, T. D. (2019). Motor Learning and Performance (6th ed.). Human Kinetics.

• Skinner, B. F. (1953). Science and Human Behavior. Macmillan.

• Skinner, B. F. (1957). Verbal Behavior. Appleton-Century-Crofts.

• Zettle, R. D., & Hayes, S. C. (1982). Rule-governed behavior: A potential theoretical framework for cognitive behavior therapy. En P. C. Kendall (Ed.), Advances in Cognitive-Behavioral Research and Therapy (Vol. 1, pp. 73–118). Academic Press.