.png)
Encadenament invers: aprendre conductes complexes començant pel final
Quan aprenem una habilitat nova, el més intuïtiu sembla començar pel principi.
Primer aprenem el primer moviment, després el segon, després el tercer i, progressivament, arribam a completar tota la conducta.
Però no sempre és necessari aprendre en aquest ordre.
L’encadenament invers —també conegut com a backward chaining— és un procediment d’ensenyament utilitzat en l’anàlisi de la conducta que consisteix a començar pel darrer component d’una seqüència i incorporar progressivament els components anteriors.
Aquest procediment pot ser especialment interessant quan volem ensenyar habilitats formades per diferents respostes que s’han de produir en un ordre determinat, tant en contextos quotidians com esportius.
Què és l’encadenament invers?
Una conducta complexa es pot analitzar com una cadena de respostes.
Per exemple, imaginem una conducta formada per quatre components:
A → B → C → D
En un encadenament cap endavant, començaríem ensenyant A. Una vegada adquirit, incorporaríem B:
A → B
Posteriorment:
A → B → C
I finalment:
A → B → C → D
En canvi, en l’encadenament invers, l’ordre d’ensenyament és diferent.
Inicialment s’ensenya el darrer component:
D
Després:
C → D
Posteriorment:
B → C → D
I finalment:
A → B → C → D
Per tant, la característica principal de l’encadenament invers és que l’ensenyament comença pel component terminal de la cadena i progressa cap als components inicials.
Això no significa simplement «fer una conducta al revés». Abans d’aplicar aquest procediment és necessari analitzar la conducta, identificar-ne els diferents components i establir criteris que permetin valorar-ne l’adquisició.
Per què començar pel final?
Una de les característiques més interessants de l’encadenament invers és que permet que la persona que està aprenent entri en contacte amb la conseqüència final de la cadena des de les primeres oportunitats d’aprenentatge.
Imaginem una seqüència:
A → B → C → D → conseqüència
En un procediment cap endavant, una persona que només està aprenent A encara ha de completar B, C i D abans d’arribar a la conseqüència final.
En canvi, en un encadenament invers, pot començar treballant D i entrar immediatament en contacte amb la conseqüència que segueix aquest component.
Aquesta característica pot generar unes condicions d’aprenentatge útils en determinades situacions.
Ara bé, és important no convertir aquesta explicació en una regla general.
L’encadenament invers no és necessàriament superior a l’encadenament cap endavant.
La investigació experimental ha obtingut resultats diferents en funció de la tasca, de les característiques de la conducta i de les persones que aprenen.
Per exemple, en l’aprenentatge d’alguns moviments d’halterofília olímpica, s’han observat millors resultats de precisió amb un procediment cap endavant que amb un procediment cap enrere.
Per tant, des d’una perspectiva científica és més adequat entendre l’encadenament invers com un procediment d’ensenyament que pot ser útil sota determinades condicions, i no com una estratègia universalment superior.
Un exemple quotidià: preparar un cafè
Imaginem que volem ensenyar a una persona una seqüència senzilla per preparar un cafè:
Agafar la tassa.
Col·locar-la davall de la cafetera.
Introduir la càpsula.
Prémer el botó.
Retirar la tassa quan el cafè està preparat.
En un procediment cap endavant, podríem començar ensenyant el primer component i avançar progressivament.
Amb encadenament invers, podríem començar pel component final.
La persona podria realitzar els passos anteriors amb ajuda i encarregar-se inicialment de:
Retirar la tassa quan el cafè ja està preparat.
Posteriorment, quan aquest component estigués establert, podria aprendre:
Prémer el botó → retirar la tassa.
Després:
Introduir la càpsula → prémer el botó → retirar la tassa.
I així successivament fins a realitzar tota la seqüència amb independència.
D’aquesta manera, els components anteriors es van incorporant progressivament a una seqüència final que ja ha estat practicada.
Encadenament invers aplicat a l’esport
L’encadenament invers també pot ser rellevant en l’aprenentatge d’habilitats esportives.
Moltes conductes esportives no són respostes aïllades. Són seqüències de diferents components que han de coordinar-se temporalment.
Un servei de tennis, un llançament a cistella, una sortida de natació, un moviment d’halterofília o determinades accions tècniques del futbol en poden ser exemples.
Això permet analitzar una habilitat esportiva no només com un moviment global, sinó com una cadena de components observables.
Per exemple, podem imaginar una seqüència simplificada d’un servei de tennis:
Posició inicial → preparació → llançament de la pilota → acceleració → contacte → finalització
En un procediment d’encadenament invers, podríem començar treballant el component final i anar incorporant progressivament els components anteriors.
Ara bé, la decisió d’utilitzar aquest procediment hauria de basar-se en les característiques de la tasca i en les dades obtingudes durant l’entrenament.
Un exemple esportiu: el golf
El golf permet il·lustrar fàcilment el concepte.
Imaginem una seqüència simplificada:
Cop de sortida → cop d’aproximació → xip → putt → forat
Mitjançant un encadenament invers podríem començar treballant el component terminal:
Putt → forat
Posteriorment:
Xip → putt → forat
Després:
Aproximació → xip → putt → forat
I finalment:
Sortida → aproximació → xip → putt → forat
Així, cada nou component incorporat queda connectat amb una seqüència final que ja s’ha practicat.
Existeixen antecedents de l’ús de procediments d’encadenament en l’ensenyament d’habilitats relacionades amb el golf, tot i que aquests estudis no permeten concloure que l’encadenament invers sigui universalment superior a altres procediments d’ensenyament.
Un altre exemple: l’halterofília
Pensem ara en un moviment d’halterofília olímpica com el clean.
Simplificant molt la conducta, podem identificar diferents components tècnics que s’han de coordinar dins una mateixa seqüència.
Un procediment d’encadenament invers podria començar treballant el component final i incorporar progressivament els moviments anteriors.
Però aquí trobam un exemple especialment interessant de per què no hauríem de presentar l’encadenament invers com una tècnica superior.
En una investigació de Moore i Quintero (2019), es varen comparar procediments d’ensenyament cap endavant i cap enrere per ensenyar moviments d’halterofília olímpica a persones principiants.
Els participants varen mostrar una major precisió dels moviments quan varen ser ensenyats mitjançant el procediment cap endavant.
Això ens mostra una qüestió fonamental:
que un procediment pugui funcionar no significa que funcioni millor que totes les alternatives.
L’objectiu de l’anàlisi de la conducta no és demostrar que una determinada tècnica és sempre millor, sinó identificar quines condicions afavoreixen l’adquisició d’una conducta determinada.
Encadenament invers i psicologia de l’esport
Des de la psicologia de l’activitat física i l’esport, aquest concepte també ens permet analitzar una qüestió important.
Quan un esportista presenta dificultats amb una habilitat complexa, podem preguntar-nos:
Quina conducta volem establir exactament?
Quins components la formen?
En quin ordre es produeixen?
Quins estímuls antecedeixen cada component?
Quines conseqüències segueixen les diferents respostes?
Quin procediment d’ensenyament facilita millor l’adquisició?
Aquest plantejament és diferent de limitar-nos a donar instruccions sobre «com fer-ho».
Per exemple, en una rutina prèvia al servei d’un tenista podem identificar diferents components:
Col·locar-se → ajustar la posició → botar la pilota → preparar el moviment → llançar → colpejar → finalitzar
Si l’esportista té dificultats en algun punt de la seqüència, l’anàlisi funcional i l’anàlisi de tasques ens poden ajudar a identificar què està passant i quines modificacions poden facilitar l’aprenentatge.
Encadenament invers i modelatge no són el mateix
Aquests dos procediments poden confondre’s, però fan referència a processos diferents.
El modelatge consisteix a reforçar diferencialment aproximacions successives cap a una conducta objectiu.
Per exemple, podem reforçar progressivament respostes que s’aproximen a una determinada conducta fins a arribar al criteri establert.
L’encadenament, en canvi, s’utilitza quan una conducta pot dividir-se en diferents components que han de produir-se en una seqüència determinada.
De manera simplificada:
Modelatge → aproximacions successives cap a una conducta.
Encadenament → components successius d’una conducta complexa.
En determinades situacions, ambdós procediments poden combinar-se. Un component concret d’una cadena, per exemple, pot requerir modelatge abans de poder integrar-se adequadament en la seqüència.
És millor aprendre començant pel final?
No necessàriament.
Aquesta és probablement la idea més important que podem extreure de l’encadenament invers.
La investigació disponible mostra que els resultats depenen de diferents variables relacionades amb la tasca, el procediment d’ensenyament i la persona que aprèn.
Per tant, no podem afirmar científicament que aprendre una habilitat des del final sigui sempre millor.
La pregunta més interessant és una altra:
Quin procediment d’ensenyament produeix millors resultats per a aquesta conducta, amb aquesta persona i en aquestes condicions?
Aquesta manera de plantejar el problema és coherent amb una psicologia basada en l’evidència.
No partim d’una tècnica que volem aplicar.
Partim d'una conducta, analitzam les variables rellevants, seleccionam un procediment d’ensenyament i avaluam els resultats.
Com aplicar l’encadenament invers?
Quan les característiques de la conducta ho justifiquen, podem plantejar el procediment en diferents passos.
1. Definir la conducta objectiu
Hem d’especificar exactament què volem que la persona sigui capaç de fer.
No és el mateix dir «millorar el servei» que definir quina execució volem observar i en quines condicions.
2. Fer una anàlisi de tasques
Dividim la conducta en els diferents components rellevants.
Per exemple:
A → B → C → D
3. Identificar el component terminal
Determinam quin és el darrer component de la seqüència.
4. Ensenyar inicialment aquest component
La persona aprèn a realitzar el component final mentre els anteriors poden ser proporcionats mitjançant ajuda, segons el procediment establert.
5. Incorporar progressivament els components anteriors
Una vegada assolit el criteri establert:
D
passa a:
C → D
després:
B → C → D
i finalment:
A → B → C → D
6. Avaluar els resultats
L’adquisició no hauria de determinar-se únicament a partir de la impressió de l’entrenador o del professional.
Podem registrar variables com:
percentatge de components realitzats correctament;
nombre d’ajudes necessàries;
errors;
latència de resposta;
fluïdesa de la seqüència;
manteniment de la conducta;
generalització a altres situacions.
Això permet comprovar si el procediment està produint realment canvis en la conducta.
Una darrera idea
L’encadenament invers ens obliga a qüestionar una intuïció habitual sobre l’aprenentatge:
aprendre no sempre significa començar pel principi.
Una conducta complexa pot analitzar-se en diferents components, estudiar com es relacionen i establir diferents procediments per desenvolupar progressivament la cadena completa.
Per això, en psicologia de l’esport, ensenyar una habilitat no hauria de consistir únicament a explicar a l’esportista què ha de fer.
També podem analitzar:
Quina conducta volem establir?
Quins components la formen?
Quines condicions afavoreixen l’aprenentatge?
Quines conseqüències mantenen les diferents respostes?
Quin procediment produeix millors resultats?
L’encadenament invers és una de les possibilitats que tenim per respondre aquestes preguntes.
No és una fórmula universal.
És un procediment d’ensenyament basat en principis d’aprenentatge que pot ser útil quan les característiques de la conducta i de la situació ho justifiquen.
I aquesta és una de les diferències entre aplicar una tècnica perquè «funciona» i analitzar científicament quines condicions afavoreixen l’aprenentatge d’una conducta determinada.
Bibliografia
Moore, J. W., & Quintero, L. M. (2019). Comparing forward and backward chaining in teaching Olympic weightlifting. Journal of Applied Behavior Analysis, 52(1), 50–59.
Smith, G. J. (1999). Teaching a long sequence of behavior using whole task training, forward chaining, and backward chaining. Perceptual and Motor Skills, 89(3), 951–965.
Slocum, K. S., & Tiger, J. H. (2011). An assessment of the efficiency of and child preference for forward and backward chaining. Journal of Applied Behavior Analysis, 44(4), 793–805.
Lambert, J. M., et al. (2016). Chaining functional basketball sequences (with embedded conditional discriminations) in an adolescent with autism. Behavior Analysis in Practice.
Stokes, J. V., Luiselli, J. K., & Reed, D. D. (2010). A behavioral intervention for teaching tackling skills to high school football athletes. Journal of Applied Behavior Analysis, 43, 509–512.
Tyner, B. C., Floumanhaft, S. D., Marin, R., & Fienup, D. M. (2024). Optimizing task-analysis instruction: Effects of descriptions and pictures of antecedent stimuli and outcomes. Journal of Applied Behavior Analysis, 57(4), 957–972.
Moore, J. W., & Quintero, L. M. (2019). Comparing forward and backward chaining in teaching Olympic weightlifting. Journal of Applied Behavior Analysis, 52(1), 50–59. https://doi.org/10.1002/jaba.517
Smith, G. J. (1999). Teaching a long sequence of behavior using whole task training, forward chaining, and backward chaining. Perceptual and Motor Skills, 89(3), 951–965. https://doi.org/10.2466/pms.1999.89.3.951
Slocum, K. S., & Tiger, J. H. (2011). An assessment of the efficiency of and child preference for forward and backward chaining. Journal of Applied Behavior Analysis, 44(4), 793–805. https://doi.org/10.1901/jaba.2011.44-793
Lambert, J. M., et al. (2016). Chaining functional basketball sequences (with embedded conditional discriminations) in an adolescent with autism. Behavior Analysis in Practice. https://doi.org/10.1007/s40617-016-0125-0
Stokes, J. V., Luiselli, J. K., & Reed, D. D. (2010). A behavioral intervention for teaching tackling skills to high school football athletes. Journal of Applied Behavior Analysis, 43, 509–512. https://doi.org/10.1901/jaba.2010.43-509
Tyner, B. C., Floumanhaft, S. D., Marin, R., & Fienup, D. M. (2024). Optimizing task-analysis instruction: Effects of descriptions and pictures of antecedent stimuli and outcomes. Journal of Applied Behavior Analysis, 57(4), 957–972. https://doi.org/10.1002/jaba.2904
Comentaris