Per què repetim errors que sabem que hauríem d'evitar? Una explicació des de la psicologia conductual

Hi ha esportistes que saben que han de mantenir la calma després de cometre un error, però continuen protestant a l'àrbitre. D'altres reconeixen que necessiten respectar la seva rutina abans d'executar un cop, però l'abandonen quan augmenta la pressió competitiva. També trobam jugadors que identifiquen decisions que perjudiquen l'equip i, tot i així, les tornen a prendre en situacions semblants.

Per què passa això?

Una explicació habitual consisteix a atribuir aquestes conductes a la falta de concentració, d'autocontrol o de compromís. Tanmateix, aquestes etiquetes no sempre permeten explicar per què apareix una conducta, quina funció compleix ni quines variables contribueixen a mantenir-la.

Des de la psicologia conductual, podem abordar aquesta qüestió d'una altra manera: en lloc de demanar-nos únicament per què un esportista repeteix un error, podem analitzar què passa abans i després d'aquesta conducta i quines conseqüències contribueixen a mantenir-la.

Saber què hem de fer no garanteix que ho facem

Conèixer una instrucció no significa que ens comportem sempre d'acord amb aquesta instrucció. Un esportista pot saber que necessita continuar participant activament després d'una errada i, tanmateix, deixar d'oferir-se per rebre la pilota en la jugada següent.

Hi ha una diferència entre conèixer una regla i comportar-se d'acord amb aquesta regla en unes condicions determinades.

Les regles verbals poden orientar la nostra conducta, però la seva influència depèn, entre altres variables, de la història d'aprenentatge, del context present i de les conseqüències que han seguit les nostres accions anteriors.

Per exemple, un tennista pot saber que ha de respectar la seva rutina pregolp abans de cada servei. Durant els entrenaments la realitza de manera consistent, però en competició comença a escurçar-la quan encadena diverses errades.

No basta recordar-li que ha de seguir la rutina. Necessitam analitzar què canvia en aquestes situacions, què fa exactament el jugador i quines conseqüències segueixen aquesta modificació.

El problema no ha de ser necessàriament el desconeixement de la conducta adequada. Pot trobar-se en les condicions que afavoreixen una conducta diferent.

Les conseqüències immediates poden mantenir conductes perjudicials

Un dels principis fonamentals de l'anàlisi de conducta és que les conseqüències poden modificar la probabilitat que una conducta torni a produir-se en condicions semblants.

Això és especialment rellevant quan una conducta té conseqüències immediates que resulten funcionals per a l'esportista, encara que posteriorment perjudiqui el seu rendiment.

Pensem en un jugador de bàsquet que, després de perdre una pilota, rep una correcció de l'entrenador. El jugador respon protestant, discuteix la decisió i dirigeix l'atenció cap a l'àrbitre.

Si aquesta resposta li permet apartar-se momentàniament de la situació de joc, reduir el contacte amb una experiència desagradable o ajornar l'acció següent, aquestes conseqüències podrien contribuir a mantenir la conducta.

En aquest cas, protestar podria funcionar com una forma d'escapament o evitació.

Si, a més, obté l'atenció dels companys o aconsegueix que altres persones donin suport a la seva interpretació del que ha passat, també hi podrien intervenir altres conseqüències.

Això no significa que protestar compleixi sempre aquesta funció ni que la puguem deduir únicament observant la conducta. Necessitam analitzar cada cas i comprovar quines relacions es produeixen de manera consistent.

La qüestió fonamental és que una conducta es pot mantenir per les conseqüències que produeix a curt termini, encara que els seus efectes posteriors siguin perjudicials.

L'alleujament immediat també pot reforçar una conducta

Per comprendre aquest fenomen, és important diferenciar entre el resultat esportiu d'una conducta i la seva funció.

En psicologia conductual, parlam de reforçament quan una conseqüència augmenta la probabilitat futura d'una conducta. No basta que una cosa passi després d'una acció: és necessari que contribueixi a enfortir-la.

Un dels processos rellevants en aquest context és el reforçament negatiu. Es produeix quan una conducta augmenta perquè permet eliminar, reduir, ajornar o evitar una estimulació aversiva.

Vegem-ne un exemple.

Un jugador de futbol falla una passada i, en la jugada següent, evita tornar a demanar la pilota. Si deixar de demanar-la redueix temporalment la possibilitat de cometre una altra errada, rebre crítiques o exposar-se a una situació incòmoda, aquesta evitació es pot enfortir.

A curt termini, el jugador aconsegueix una certa reducció d'aquestes situacions. Tanmateix, a llarg termini, pot disminuir la seva participació, limitar les seves oportunitats d'aprenentatge i dificultar que torni a intervenir amb normalitat.

L'alleujament immediat no garanteix que la conducta sigui beneficiosa per al rendiment futur.

Aquest mateix procés pot aparèixer en altres contextos esportius: abandonar una rutina exigent, evitar una acció decisiva, deixar de competir per una posició o reduir la participació després d'una equivocació.

En tots aquests casos, la conducta s'ha d'analitzar en relació amb els seus antecedents i les seves conseqüències. No podem assumir que tota evitació es manté per reforçament negatiu ni que totes les conductes que perjudiquen el rendiment compleixen una mateixa funció.

No tot depèn de les conseqüències: el context també importa

Si volem comprendre per què un esportista repeteix una conducta, no podem analitzar únicament què passa després. També hem d'estudiar les condicions en què apareix.

Una conducta que és poc freqüent durant l'entrenament pot augmentar en competició perquè canvien diferents variables: les instruccions rebudes, la presència de determinats estímuls, la conducta dels companys, les decisions de l'entrenador o les conseqüències associades a les errades.

Per exemple, un golfista pot executar correctament la seva rutina abans de cada cop durant una sessió d'entrenament. Tanmateix, quan competeix per un resultat important, comença a modificar-la després d'un cop desfavorable.

La competició no ha de produir automàticament aquesta modificació. És necessari estudiar quines condicions adquireixen rellevància per a aquest esportista i quines relacions d'aprenentatge hi poden intervenir.

Pot ser que determinades situacions competitives s'hagin associat repetidament amb conseqüències desagradables. També pot ser que el jugador hagi après a respondre de manera diferent quan percep que un cop pot tenir una repercussió important en el resultat.

A més, hi poden influir les regles que es formula, les instruccions que rep o les conductes que ha après a realitzar en situacions semblants.

Per tant, no es tracta de cercar una única causa interna que expliqui el comportament. Es tracta d'identificar les variables que, en una situació concreta, estan relacionades amb la conducta que volem comprendre.

Com podem intervenir per canviar aquestes conductes?

Si una conducta es manté per les relacions que estableix amb el context i les seves conseqüències, una intervenció no s'hauria de limitar a demanar a l'esportista que deixi de fer-la.

Dir-li que no protesti, que no eviti la pilota o que respecti la seva rutina pot ser insuficient si no modificam les condicions que afavoreixen la conducta i no desenvolupam alternatives funcionals.

Des d'una perspectiva conductual, podem treballar en diversos nivells.

1. Definir amb precisió la conducta que volem modificar.

En lloc d'utilitzar expressions generals com «perd la concentració» o «no controla les seves emocions», convé identificar què fa exactament l'esportista.

Per exemple: després de cometre una errada, deixa d'oferir línies de passada durant les dues jugades següents; interromp la seva rutina abans del servei; o abandona la seva posició per protestar una decisió arbitral.

Una definició concreta facilita l'observació, el registre i l'avaluació dels canvis.

2. Identificar els antecedents i les conseqüències.

Hem d'estudiar què passa abans de la conducta, en quines condicions apareix i què succeeix immediatament després.

Podem registrar el tipus de situació, la conducta de l'esportista, les respostes de l'entrenador i dels companys i les conseqüències que segueixen l'acció.

Aquesta anàlisi permet formular hipòtesis sobre les variables que poden estar mantenint el comportament, en lloc d'atribuir-lo directament a una característica personal.

3. Ensenyar i reforçar conductes alternatives.

No basta reduir una conducta problemàtica. També necessitam desenvolupar respostes que permetin a l'esportista continuar participant de manera eficaç.

Per exemple, després d'una pèrdua de pilota, podem entrenar una seqüència observable: recuperar la posició defensiva, identificar la tasca següent i tornar a participar en la jugada.

En el golf, podem treballar l'execució d'una rutina pregolp definida, practicant-la en diferents condicions i reforçant-ne la realització consistent, no únicament el resultat final del cop.

La conducta alternativa s'ha d'entrenar i avaluar en relació amb les exigències reals de l'activitat esportiva.

4. Practicar en les condicions en què volem que aparegui.

Una conducta que es realitza correctament en un context no necessàriament es generalitza a altres contextos.

Per això, convé introduir progressivament condicions rellevants de competició durant els entrenaments: errades prèvies, marcadors desfavorables, observació d'altres persones, decisions arbitrals o situacions de responsabilitat.

L'objectiu és afavorir que les conductes entrenades també apareguin quan canvien les condicions del context.

5. Avaluar els resultats.

La intervenció s'ha de comprovar mitjançant indicadors observables. Podem registrar la freqüència de les protestes, el percentatge de rutines completades, el temps necessari per reincorporar-se a la tasca o la participació posterior a una errada.

Així podem determinar si es produeixen canvis, en quines condicions apareixen i si es mantenen al llarg del temps.

Comprendre la conducta abans d'intentar canviar-la

Repetir una conducta que perjudica el rendiment no implica necessàriament que l'esportista desconegui què hauria de fer, que no vulgui millorar o que li falti compromís.

Pot existir una discrepància entre les conseqüències immediates que obté amb el seu comportament i els resultats que persegueix a llarg termini. També hi poden intervenir antecedents, regles verbals, històries d'aprenentatge i condicions específiques de competició.

Això no significa que l'esportista no sigui responsable de les seves accions. Significa que, per afavorir un canvi consistent, necessitam comprendre quines variables hi influeixen i dissenyar condicions que facilitin l'aparició de respostes més eficaces.

En psicologia esportiva, comprendre per què es manté una conducta és un pas fonamental per poder-hi intervenir.

Per això, davant una errada que es repeteix, potser la pregunta més útil no és únicament «per què ho torna a fer?», sinó també: «què passa abans, durant i després d'aquesta conducta, i què podem modificar perquè una altra resposta tengui més probabilitats d'aparèixer?».

Bibliografia

1. Miltenberger, R. G. (2016). Behavior Modification: Principles and Procedures (6.ª ed.). Cengage Learning. Manual de referencia sobre contingencias, reforzamiento y evaluación funcional de la conducta.

2. Martin, G. L., y Hrycaiko, D. (Eds.). (1983). Behavior Modification and Coaching: Principles, Procedures, and Research. Charles C Thomas. Obra sobre aplicación de procedimientos conductuales al entrenamiento deportivo.

3. Behavioral coaching in the development of skills in football, gymnastics, and tennis. Estudio sobre el uso de instrucciones, feedback y procedimientos conductuales para mejorar habilidades deportivas.

PMC

4. Nevin, J. A., y Shahan, T. A. (2011). Behavioral Momentum Theory: Equations and Applications. Journal of Applied Behavior Analysis, 44(4), 877–895.