Tot entrenament ensenya. La pregunta és què.

Com l'entrenament esportiu influeix en l'aprenentatge, la presa de decisions i el rendiment de l'esportista

Tot entrenament ensenya. La pregunta és què.

Quan un entrenador planifica un entrenament, normalment pensa en allò que vol millorar.

Un gest tècnic.

Un aspecte tàctic.

Una capacitat física.

Una situació específica de competició.

Tot això forma part de l'entrenament. Però reduir una sessió únicament a aquests continguts significa deixar de banda una part fonamental del procés d'aprenentatge.

Cada entrenament ensenya molt més del que apareix escrit a la planificació.

També ensenya com afrontar un error.

Com resoldre un problema.

Quan assumir riscos.

Com prendre decisions.

Quan esperar instruccions.

I fins a quin punt un esportista aprèn a confiar en el seu propi criteri o a dependre constantment de les indicacions de l'entrenador.

En altres paraules, no només entrenem habilitats esportives.

També entrenem maneres de comportar-se dins del context esportiu.

I moltes vegades ho fem sense ser-ne conscients.

Des de la psicologia de l'aprenentatge sabem que tota experiència modifica, en major o menor mesura, la probabilitat que determinades conductes tornin a aparèixer en el futur (Skinner, 1953; Catania, 2013).

Per això, potser la pregunta més important després d'un entrenament no és:

Ha anat bé la sessió?

Sinó una altra de molt diferent.

Què han après realment avui els meus esportistes?

Respondre aquesta pregunta pot canviar completament la manera d'entendre l'entrenament.

Què aprèn realment un esportista durant un entrenament?

Quan parlem d'aprenentatge esportiu, sovint pensem en millorar una habilitat tècnica o tàctica.

Aprendre a passar millor.

Executar amb més precisió un gest.

Millorar la coordinació.

Però l'aprenentatge va molt més enllà.

Cada entrenament modifica la relació de l'esportista amb el seu entorn.

Aprèn quan actuar.

Quan esperar.

Quan assumir una iniciativa.

Quan és millor jugar sobre segur.

Aprèn quines conductes reben reconeixement.

Quines passen desapercebudes.

I quines tenen conseqüències desagradables.

És a dir, l'esportista no només aprèn què ha de fer.

També aprèn quan fer-ho, per què fer-ho i què és probable que passi després.

Aquest procés es produeix de manera contínua, encara que l'entrenador no l'hagi planificat.

Per això, dues sessions aparentment iguals poden generar aprenentatges completament diferents.

L'entrenament mai és neutre

Existeix una idea molt estesa en l'esport.

Pensar que un entrenament només ensenya allò que l'entrenador pretén ensenyar.

La investigació en psicologia de l'aprenentatge mostra una realitat molt més complexa.

Cada experiència modifica l'aprenentatge.

El tipus d'exercici.

El feedback.

Les conseqüències que segueixen una conducta.

El temps que donem per decidir.

La manera com reaccionem davant dels errors.

Tot això influeix en la probabilitat que determinades conductes tornin a aparèixer en el futur.

Per això, l'entrenament mai és neutre.

Sempre està educant.

La qüestió és si aquest aprenentatge coincideix amb els objectius que perseguim.

O si, sense voler-ho, estem ensenyant comportaments que mai havíem previst.

Un mateix exercici pot generar aprenentatges completament diferents

Imaginem dos entrenadors.

Tots dos utilitzen exactament el mateix exercici.

L'objectiu és millorar la presa de decisions.

Les normes són les mateixes.

L'espai també.

I el temps de treball és idèntic.

Però la manera de dirigir la tasca és molt diferent.

El primer entrenador atura constantment l'exercici.

Corregeix.

Explica.

Indica què s'ha de fer.

Els esportistes gairebé no tenen temps per analitzar què està passant abans de rebre la resposta.

El segon entrenador actua d'una altra manera.

Observa.

Fa preguntes.

Permet que els esportistes explorin diferents alternatives.

Només intervé quan considera que pot facilitar l'aprenentatge.

Des de fora, els dos entrenaments semblen iguals.

Però des del punt de vista de l'aprenentatge no ho són.

En el primer, els esportistes poden aprendre que, quan apareix un problema, la solució sempre

arriba des de l'entrenador.

En el segon, poden aprendre a observar, analitzar i decidir per si mateixos.

L'exercici és exactament el mateix.

El que canvia és el context.

I quan canvia el context, també canvia l'aprenentatge.

La diferència entre ensenyar exercicis i ensenyar a pensar

Sovint valorem un entrenament per la qualitat amb què els esportistes executen una tasca.

Però un bon entrenament no és només aquell en què un exercici surt bé.

És aquell que augmenta la probabilitat que l'esportista sigui capaç de resoldre situacions noves quan l'entrenador ja no pugui intervenir.

La competició és canviant.

Canvien els rivals.

Canvia el marcador.

Canvien les condicions.

I les decisions s'han de prendre en qüestió de segons.

Per això entrenar no consisteix únicament a ensenyar respostes.

També consisteix a ensenyar a trobar-les.

I aquesta diferència depèn molt més del disseny de l'entrenament que de l'exercici en si.

Una idea per recordar

Si haguéssim de resumir aquesta primera part en una sola frase, probablement seria aquesta:

Els esportistes no només aprenen allò que entrenen. També aprenen la manera com són entrenats.

Comprendre aquesta idea és el primer pas per dissenyar entrenaments que desenvolupin esportistes més autònoms, més adaptables i més capaços de prendre bones decisions quan realment importa.

L'entrenament ensenya molt més que tècnica i tàctica

Quan parlem d'entrenament esportiu, és habitual pensar en allò que apareix a la planificació.

Un exercici de passada.

Una situació tàctica.

Un treball de força.

Una tasca per millorar la velocitat de reacció.

Però l'aprenentatge no depèn únicament del contingut de l'exercici.

Depèn, sobretot, de com viu aquell exercici l'esportista.

Dos entrenaments aparentment idèntics poden generar aprenentatges completament diferents si canvien el context, el tipus de feedback o les oportunitats que té l'esportista per observar, decidir i actuar.

Per això, un entrenament no ensenya només una habilitat esportiva.

També ensenya una manera d'afrontar els problemes.

Una manera de relacionar-se amb els errors.

I una manera de prendre decisions.

Què més pot estar ensenyant un entrenament?

Molts dels aprenentatges més importants no apareixen escrits a la planificació.

No obstant això, poden tenir tanta influència sobre el rendiment com el propi contingut tècnic o tàctic.

Per exemple:

Si durant l'entrenament...	L'esportista també pot estar aprenent...
L'entrenador resol sempre els problemes	Que les solucions venen des de fora.
Es corregeix immediatament cada error	A esperar instruccions abans d'actuar.
Només es felicita el resultat	Que el procés té poc valor.
Es penalitza qualsevol error	Que assumir riscos no compensa.
No es permet explorar alternatives	Que només existeix una manera correcta de fer les coses.
L'entrenador parla constantment	Que és millor esperar indicacions que analitzar la situació.
Sempre es repeteixen les mateixes tasques	A respondre bé només en contextos molt concrets.

Cap d'aquests aprenentatges acostuma a formar part dels objectius de la sessió.

Però tots poden aparèixer com a conseqüència de la manera com organitzem l'entrenament.

I, amb el temps, acabar influint en la manera de competir.

L'entrenament també desenvolupa habilitats invisibles

Quan avaluem una sessió, és fàcil fixar-nos en allò que és visible.

La precisió d'una passada.

La velocitat d'un desplaçament.

L'encert en un llançament.

Però hi ha aprenentatges molt menys visibles que poden acabar marcant la diferència durant la competició.

Un bon entrenament també pot desenvolupar:

• Autonomia.

• Iniciativa.

• Creativitat.

• Comunicació.

• Responsabilitat.

• Capacitat d'adaptació.

• Tolerància a l'error.

• Resolució de problemes.

• Presa de decisions sota incertesa.

  
  

Aquestes habilitats difícilment apareixen perquè l'entrenador les expliqui.

Apareixen perquè el context de l'entrenament obliga l'esportista a posar-les en pràctica.

De la mateixa manera que ningú aprèn a anar en bicicleta escoltant una explicació, tampoc s'aprèn a decidir rebent instruccions constants.

La presa de decisions també necessita pràctica.

El context condiciona l'aprenentatge

Una mateixa tasca pot generar aprenentatges molt diferents segons el context en què es desenvolupi.

Imaginem una situació habitual.

Durant un exercici de possessió, cada vegada que un jugador dubta, l'entrenador interromp la tasca i li diu exactament què hauria d'haver fet.

Ara imaginem el mateix exercici.

Però, en lloc de donar la resposta, l'entrenador pregunta:

"Quines opcions tenies?"

"Per què has escollit aquesta?"

"Què podries provar la pròxima vegada?"

L'objectiu tècnic és el mateix.

Però el procés d'aprenentatge és diferent.

En un cas, l'esportista aprèn a esperar la resposta.

En l'altre, aprèn a analitzar la situació, valorar alternatives i construir les seves pròpies solucions.

La investigació en aprenentatge motor mostra que el comportament no depèn només de les instruccions, sinó de la interacció entre l'esportista, la tasca i l'entorn. Aquest enfocament és conegut com a Constraints-Led Approach (Davids, Button i Bennett, 2008).

Per això, modificar el context d'un entrenament pot ser molt més rellevant que modificar l'exercici.

Rendir durant l'entrenament no sempre significa aprendre

Aquest és un dels errors més freqüents.

Confondre rendiment immediat amb aprenentatge.

Un esportista pot executar una tasca gairebé a la perfecció perquè rep ajuda constant.

Però quan aquesta ajuda desapareix durant la competició, el rendiment també pot disminuir.

En canvi, un entrenament en què apareixen dubtes, errors i necessitat d'explorar pot generar un aprenentatge molt més profund.

La investigació en aprenentatge motor ha demostrat que determinades dificultats durant la pràctica poden afavorir una millor retenció i una millor transferència dels aprenentatges a situacions noves. Aquest fenomen és conegut com a dificultats desitjables (desirable difficulties) (Bjork i Bjork, 2011).

Això no significa que els entrenaments hagin de ser caòtics.

Significa que aprendre implica alguna cosa més que repetir correctament un moviment.

Implica observar.

Prendre decisions.

Equivocar-se.

Adaptar-se.

I experimentar les conseqüències de les pròpies accions.

Dissenyar entrenaments és dissenyar aprenentatge

Quan entenem com funciona l'aprenentatge, també canvia la manera de planificar.

La pregunta deixa de ser únicament:

Quin exercici faré avui?

I passa a ser:

• Quina conducta vull afavorir?

• Quines oportunitats tindran els esportistes per practicar-la?

• Quin tipus de feedback oferiré?

• Quan val la pena intervenir?

• Quan és millor observar i deixar que siguin ells qui trobin la solució?

Aquestes preguntes transformen la manera d'entendre l'entrenament.

Ja no es tracta només d'organitzar exercicis.

Es tracta de construir un context que afavoreixi els aprenentatges que volem veure posteriorment durant la competició.

Una idea per recordar

L'aprenentatge no depèn només de l'exercici que proposem. Depèn, sobretot, de com l'esportista interactua amb aquell exercici i de les conseqüències que troba durant la pràctica.

Per això, abans de canviar les tasques, potser hauríem de preguntar-nos si el que realment cal canviar és la manera com les dirigim.

Com saber si un entrenament està ensenyant allò que volem?

Després d'una sessió és habitual fer-se preguntes com aquestes:

• Ha anat bé l'entrenament?

• Han executat correctament els exercicis?

• Hem complert els objectius de la sessió?

Són preguntes útils.

Però, des del punt de vista de l'aprenentatge, probablement no són les més importants.

Potser la pregunta clau és una altra:

Què és més probable que facin els meus esportistes després d'aquest entrenament que abans de començar-lo?

Aquesta és, en essència, la pregunta que ens hauríem de fer si volem entendre si realment hi ha hagut aprenentatge.

Perquè aprendre no és només executar correctament una tasca durant una sessió.

Aprendre és augmentar la probabilitat que una conducta torni a aparèixer quan sigui necessària.

Especialment quan l'entrenador ja no hi és per donar instruccions.

Cinc preguntes que tot entrenador s'hauria de fer

Una manera senzilla d'analitzar un entrenament és dedicar uns minuts, en acabar la sessió, a respondre aquestes preguntes.

1. Qui ha pres la majoria de les decisions?

Els esportistes han tingut oportunitats per analitzar la situació i decidir?

O la major part de les respostes han vingut de l'entrenador?

Si volem formar esportistes autònoms, necessiten practicar la presa de decisions.

2. Quines conductes han rebut més atenció?

El feedback no només informa.

També orienta l'aprenentatge.

Allò que rep atenció de manera repetida acostuma a adquirir més importància per a l'esportista.

Per això és important preguntar-nos si hem reforçat les conductes que realment volem veure durant la competició.

3. Quantes oportunitats han tingut per resoldre problemes?

Resoldre problemes també és una habilitat.

Si cada dificultat ha estat solucionada immediatament per l'entrenador, els esportistes han tingut menys oportunitats per desenvolupar aquesta capacitat.

En canvi, si han hagut d'observar, analitzar i provar diferents alternatives, és més probable que aquest aprenentatge sigui útil en situacions futures.

4. Hem corregit massa aviat?

No tots els errors necessiten una resposta immediata.

En moltes ocasions, permetre que l'esportista detecti l'error i busqui una solució pot generar un aprenentatge més profund que oferir-li la resposta de forma instantània.

Això no significa deixar d'oferir feedback.

Significa utilitzar-lo en el moment i de la manera que afavoreixi més l'aprenentatge.

5. Quin tipus d'esportista està construint aquest entrenament?

Aquesta és, probablement, la pregunta més important de totes.

Aquest entrenament afavoreix esportistes que observen, pensen i decideixen?

O esportistes que esperen constantment que algú els indiqui què han de fer?

La resposta no depèn tant dels exercicis com del context que hem creat al seu voltant.

El paper de l'entrenador va més enllà de corregir

Quan entenem l'entrenament des de la perspectiva de l'aprenentatge, també canvia la manera d'entendre el paper de l'entrenador.

La seva funció no és només transmetre coneixements o corregir errors.

És dissenyar contextos que afavoreixin l'aparició de les conductes que vol desenvolupar.

Això implica prendre decisions sobre aspectes que sovint passen desapercebuts.

Quan intervenir.

Quan observar.

Quan fer una pregunta en lloc de donar una resposta.

Quan permetre que l'esportista experimenti les conseqüències de les seves decisions.

Aquestes decisions també formen part de l'entrenament.

I també formen part de l'aprenentatge.

Dissenyar entrenaments és dissenyar comportaments

Cada decisió metodològica té conseqüències.

La manera com organitzem una tasca.

El tipus de feedback que oferim.

El temps que deixem per decidir.

La variabilitat de les situacions.

Les oportunitats per explorar.

Tot això modifica la probabilitat que determinades conductes tornin a aparèixer en el futur.

Per això, entrenar no consisteix només a preparar la competició del cap de setmana.

Consisteix també a construir els comportaments que volem veure d'aquí a uns mesos o, fins i tot, d'aquí a uns anys.

Els entrenadors no només desenvolupen habilitats esportives.

També contribueixen a construir la manera com els esportistes observen, decideixen i actuen davant dels reptes.

La idea clau

Si haguéssim de resumir aquest article en una sola frase, probablement seria aquesta:

Els esportistes sempre estan aprenent. La responsabilitat de l'entrenador és procurar que aprenguin allò que realment els ajudarà a rendir millor.

L'entrenament mai és neutre.

Cada exercici.

Cada feedback.

Cada correcció.

Cada silenci.

Cada decisió.

Tot contribueix a construir la història d'aprenentatge de l'esportista.

La pregunta és si aquest aprenentatge coincideix amb allò que realment volem desenvolupar.

Conclusions

Quan pensem en un entrenament, és fàcil centrar-nos en els exercicis.

Però els exercicis, per si sols, no garanteixen l'aprenentatge.

Allò que realment determina què aprèn un esportista és el context que envolta la pràctica.

Les oportunitats que té per prendre decisions.

Les conseqüències de les seves accions.

El tipus de feedback que rep.

I el grau d'autonomia que l'entrenament li permet desenvolupar.

Per això, abans de preguntar-nos si una sessió ha estat bona o dolenta, potser hauríem de fer-nos una altra pregunta.

Quin tipus d'esportista estic ajudant a construir amb aquest entrenament?

Perquè entrenar no és només ensenyar tècnica o tàctica.

És crear les condicions perquè apareguin els comportaments que volem veure quan arribi la competició.

I aquesta és una de les responsabilitats més importants de qualsevol entrenador.

Preguntes freqüents

Què és l'aprenentatge esportiu?

És el procés mitjançant el qual un esportista adquireix o modifica habilitats, decisions i conductes com a conseqüència de la pràctica, de les experiències viscudes i de les conseqüències que aquestes tenen durant l'entrenament i la competició.

Per què dos entrenadors obtenen resultats diferents utilitzant el mateix exercici?

Perquè l'aprenentatge no depèn només de la tasca. També depèn del context en què es desenvolupa, del feedback, de les oportunitats per decidir i de les conseqüències que segueixen les conductes de l'esportista.

Cal corregir tots els errors?

No necessàriament. El feedback és essencial per a l'aprenentatge, però la investigació indica que el moment, la freqüència i la manera d'oferir-lo poden influir en l'autonomia i en la consolidació dels aprenentatges.

Com pot saber un entrenador si el seu entrenament està afavorint l'aprenentatge?

Observant no només si els exercicis surten bé, sinó també si els esportistes tenen oportunitats per decidir, explorar, resoldre problemes i adaptar-se a situacions canviants.

Referencias bibliogràficas

• Bjork, R. A., & Bjork, E. L. (2011). Making Things Hard on Yourself, But in a Good Way: Creating Desirable Difficulties to Enhance Learning. Psychology and the Real World.

• Catania, A. C. (2013). Learning (5a ed.). Sloan Publishing.

• Davids, K., Button, C., & Bennett, S. (2008). Dynamics of Skill Acquisition: A Constraints-Led Approach. Human Kinetics.

• Magill, R. A., & Anderson, D. (2021). Motor Learning and Control (12a ed.). McGraw-Hill.

• Schmidt, R. A., Lee, T. D., Winstein, C. J., Wulf, G., & Zelaznik, H. (2019). Motor Learning and Performance (6a ed.). Human Kinetics.

• Skinner, B. F. (1953). Science and Human Behavior. Macmillan.

• Wulf, G., & Lewthwaite, R. (2016). Optimizing performance through intrinsic motivation and attention for learning: The OPTIMAL theory of motor learning. Psychonomic Bulletin & Review, 23(5), 1382-1414.