Per què un entrenador crida i l'equip sembla millorar... només durant uns minuts?

Quan sembla que funciona...

És una escena molt habitual en qualsevol esport.

L'equip no està rendint al nivell esperat.

L'entrenador atura l'activitat o s'aixeca de la banqueta i aixeca la veu.

Durant els minuts següents sembla que tot canvia.

Els esportistes corren més.

La intensitat augmenta.

Hi ha més comunicació.

L'actitud sembla diferent.

Tanmateix, al cap d'uns minuts, el rendiment torna a assemblar-se al del principi.

És fàcil concloure que els crits han funcionat... però només durant una estona.

És realment així?

Des de la psicologia de l'aprenentatge, la resposta és una mica més complexa.

Perquè modificar una conducta durant uns minuts no significa necessàriament haver generat un aprenentatge.

Canviar una conducta no és el mateix que ensenyar una conducta

En l'esport sovint confonem dos processos diferents.

El primer consisteix a aconseguir que una conducta aparegui de manera immediata.

El segon consisteix a aconseguir que aquesta conducta tingui més probabilitats de tornar a aparèixer en el futur, fins i tot quan l'entrenador ja no hi intervingui.

Això és aprendre.

I no sempre passa.

Un canvi puntual pot ser molt evident, però desaparèixer tan ràpid com ha aparegut.

En canvi, l'aprenentatge implica una modificació relativament estable de la conducta com a conseqüència de l'experiència.

Per això, quan un equip millora durant uns minuts després que l'entrenador cridi, no podem concloure automàticament que hagi après alguna cosa nova.

Aleshores... per què canvia la conducta?

Els crits de l'entrenador poden modificar temporalment el comportament dels esportistes per diferents motius.

Poden captar la seva atenció.

Poden indicar que la situació ha canviat i que determinades conductes passen a ser especialment importants.

Poden modificar, durant uns instants, la manera com els jugadors interpreten el que està passant.

I tot això pot augmentar la probabilitat que determinades conductes apareguin durant un temps.

El més important és entendre que aquest canvi no implica necessàriament que els esportistes hagin adquirit una nova habilitat o una nova manera de competir.

En moltes ocasions, simplement estan responent a un canvi en el context.

El context també entrena

Un dels principis fonamentals de la psicologia és que la conducta sempre es produeix dins d'un context.

I aquest context no està format únicament pel terreny de joc, el rival o l'entrenador.

També inclou les conseqüències que l'esportista espera rebre, les experiències que ha viscut anteriorment i el significat que determinades situacions han adquirit al llarg de la seva història d'aprenentatge.

Per a un esportista, un crit pot significar que ha d'augmentar immediatament la intensitat.

Per a un altre, pot significar que està a punt de ser substituït.

Per a un tercer, pot no tenir pràcticament cap efecte.

El mateix estímul pot generar respostes diferents perquè el context funcional mai és exactament igual entre dues persones.

Per què aquest efecte acostuma a durar tan poc?

Perquè modificar temporalment les condicions del context no és el mateix que modificar l'aprenentatge.

Si una conducta apareix únicament mentre l'entrenador està cridant, és probable que depengui d'aquest estímul per mantenir-se.

Quan desapareixen els crits, també desapareix l'element que estava augmentant la probabilitat que aquella conducta aparegués.

Per això l'equip acostuma a tornar progressivament als seus patrons habituals de joc.

No perquè els esportistes no vulguin rendir millor.

Sinó perquè encara no han après una manera diferent de comportar-se de forma estable.

Com es produeix, doncs, l'aprenentatge?

L'aprenentatge requereix molt més que un increment momentani de la intensitat.

Necessita experiències repetides en què els esportistes puguin practicar les conductes que volem desenvolupar i rebre conseqüències que n'afavoreixin el manteniment.

No n'hi ha prou amb demanar més concentració.

Cal entrenar situacions que exigeixin concentració.

No n'hi ha prou amb demanar més comunicació.

Cal dissenyar tasques en què comunicar-se sigui útil per resoldre els problemes que planteja l'entrenament.

No n'hi ha prou amb demanar més intensitat.

Cal crear contextos en què aquesta intensitat tingui una funció clara i es repeteixi de manera consistent.

És aquesta pràctica la que augmenta la probabilitat que la conducta torni a aparèixer en futures competicions.

Això vol dir que un entrenador mai hauria de cridar?

No.

L'objectiu d'aquest article no és afirmar que cridar sigui sempre una mala estratègia.

En determinades situacions, pot servir per interrompre una dinàmica negativa, captar l'atenció de l'equip o remarcar la importància d'un moment concret.

El problema apareix quan confiem en els crits com a principal eina per ensenyar.

Els crits poden modificar la conducta de manera immediata.

Però, per si sols, difícilment garanteixen un aprenentatge durador.

La diferència entre reaccionar i aprendre

Quan analitzem el rendiment esportiu, és important distingir entre dues preguntes diferents.

Què ha fet que l'esportista canviï la seva conducta ara mateix?

I una altra molt més important:

Què farà que aquesta conducta torni a aparèixer la setmana vinent, el mes vinent o la temporada que ve?

Respondre la primera ens ajuda a entendre les reaccions.

Respondre la segona ens ajuda a comprendre l'aprenentatge.

I aquesta diferència pot canviar completament la manera com entenem l'entrenament.

Conclusió

En l'esport és fàcil confondre un canvi immediat amb una millora real.

Tanmateix, des de la psicologia de l'aprenentatge sabem que una conducta pot augmentar temporalment sense que això impliqui que l'esportista hagi après res de nou.

Per això, la pròxima vegada que un entrenador cridi i l'equip sembli millorar durant uns minuts, potser la pregunta no és si els crits han funcionat.

La pregunta realment interessant és una altra:

Aquest canvi continuarà apareixent quan l'entrenador deixi de cridar?

Perquè modificar una conducta durant uns minuts no significa necessàriament haver-la ensenyada.

Referències bibliogràfiques

• Baum, W. M. (2017). Understanding Behaviorism: Behavior, Culture and Evolution (3rd ed.). Wiley.

• Catania, A. C. (2013). Learning (5th ed.). Sloan Publishing.

• Davids, K., Araújo, D., Shuttleworth, R., & Button, C. (2003). In R. N. Singer, H. A. Hausenblas, & C. M. Janelle (Eds.), Skill Acquisition in Sport: Research, Theory and Practice (2nd ed., pp. 3–39). Routledge.

• Newell, K. M. (1986). Constraints on the development of coordination. In M. G. Wade & H. T. A. Whiting (Eds.), Motor Development in Children: Aspects of Coordination and Control (pp. 341–360). Martinus Nijhoff.

• Pierce, W. D., & Cheney, C. D. (2017). Behavior Analysis and Learning (6th ed.). Routledge.

• Skinner, B. F. (1953). Science and Human Behavior. Macmillan.

• Skinner, B. F. (1969). Contingencies of Reinforcement: A Theoretical Analysis. Appleton-Century-Crofts.