Salut mental i esport

La salut mental és un tema que últimament està en boca de tots, a diferència del que succeïa anys enrere, quan la salut mental era un tema tabú. És habitual veure en les notícies, periòdics o entrevistes a persones parlant i reclamant més inversió en la salut mental, sigui en l'àmbit que sigui, personal, laboral, esportiu, etc. Fins i tot he sentit comentaris en diverses ocasions que la salut mental està de moda. Jo no crec que això sigui així. La salut mental és un tema important i que afecta moltes persones.

Avui no parlaré exclusivament de psicologia esportiva, encara que sí que és un tema que afecta molts/as esportistes. Des de l'inici de la meva formació com a psicòleg he pensat que no podia formar-me només en l'àmbit esportiu, sinó que la formació sanitària és indispensable en el meu dia a dia i per això també em vaig formar en aquest àmbit. El meu treball es basa a ajudar a persones, siguin esportistes o no. A més, en la meva consulta no treballo únicament la psicologia aplicada a l'esport, sinó també amb persones que tenen alguns problemes en el seu dia a dia i el seu benestar (la que es coneix com a psicologia sanitària).

Avui em venia de gust escriure sobre la salut mental en l'esport, unint una mica les meves dues branques formatives i les meves dues vies de treball, que al final ho considero com una, ja que una persona amb l'etiqueta d'esportista és abans persona que esportista. Fins ara la majoria dels meus escrits han posat l'accent en la millora del rendiment, però sempre he deixat entreveure la importància del benestar i de la prevenció. La psicologia no sols treballa en la millora del rendiment (que sí i té molts beneficis en aquest) sinó que a més té un treball preventiu que va enfocat a la salut i al benestar.

No soc molt amic del DSM (manual utilitzat en psicologia i psiquiatria per al diagnòstic de trastorns de salut mental), principalment a causa del mal ús que se li ha donat durant aquests anys, a més d'altres qüestions que aniré exposant. Sota el meu punt de vista, cada vegada és més fàcil etiquetar amb un diagnòstic a una persona pels seus patrons conductuals sense tenir en compte el context (que ja he esmentat de la seva importància en repetides ocasions), la prèvia anàlisi funcional d'aquests patrons conductuals i els processos d'aprenentatge. El DSM té unes certes absències relacionades amb aquests aspectes que acabo d'esmentar, el context (no el té en compte per a res), un altre aspecte que brilla per la seva absència és el procés d'aprenentatge (creat per la interacció de l'individu amb l'entorn). A tot això, cal sumar-li que en moltes ocasions l'anàlisi funcional (eina que utilitzem els/as psicòlegs/as per a analitzar el perquè succeeixen i es mantenen les conductes) no es realitza, o en cas de realitzar-ho és simplement de forma molt senzilla i no té cabuda en la seva intervenció posterior, ja que se sol recórrer a protocols generals per a treballar segons l'etiqueta diagnostica. Aspectes que en el meu dia a dia i en el meu treball considero indispensables, buscar i poder explicar perquè es realitzen i mantenen unes certes conductes i és innegociable en la meva manera d'entendre la psicologia, on la intervenció posterior es basa en funció d'aquesta anàlisi funcional.

A més, cal no oblidar que per a poder etiquetar a una persona amb un diagnòstic (dels quals apareixen en el DSM) s'han de complir diversos criteris durant un temps. Però pels inconvenients que presenta el DSM a mi m'agrada més analitzar el tipus de conductes, veure perquè succeeixen, en quin context, perquè es manté, etc., i a partir d'allí planificar un treball per a buscar solucions (amb la seva respectiva anàlisi funcional previ). Això no quitació que existeixin problemes de salut mental, evidentment existeixen, però caldria veure si tants com es diagnostiquen.

Centrant-me en el món de l'esport, que com ja he dit sol ser la meva temàtica, dir que en aquest àmbit no hi ha tants trastorns de salut mental com els que es diagnostiquen, però si que hi ha moltes conductes de risc que si no es treballen poden derivar en un problema de salut mental (una cosa similar ocorre amb les persones no esportistes).

Segurament molts d'aquests casos que han sortit han sortit en els mitjans de comunicació s'haguessin pogut treballar molt abans si s'haguessin observat uns certs patrons conductuals que es poden considerar factors de risc. Per això, és molt important que el treball psicològic en el món de l'esport es tingui en compte, no sols pel rendiment, que també, sinó per a prevenir possibles conseqüències molt més greus.

A continuació, exposo algunes conductes que podrien considerar-se factors de risc, això perd rellevància en generalitzar (com estic fent). Sempre cal individualitzar, però en aquest cas no puc fer-lo d'una altra manera i crec que és important conèixer algunes conductes que podrien derivar en algun problema major:

• Tenir la creença que un/a pot amb tot i que només val ser fort, entenent aquesta fortalesa com la no expressió i/o manifestació verbal dels problemes quotidianes o de dins de l'equip.

• Excés de pressió:

  • Excessiva pressió pels resultats.

  • Excessiva pressió social per fer-ho bé, el que diran, etc.

  • Excessiva pressió per fer-ho bé per l'entrenador i guanyar un lloc en l'equip.

  • Etc.

• L'única i exclusiva identitat d'esportista, no donant lloc a altres identitats.

• L'estrès diari de tot el que comporta ser esportista professional.

• Les lesions són un factor de risc, i guanyen més rellevància si l'o l'esportista només ha format la identitat esportiva, descurant altres facetes i àmbits en la seva vida.

• Por, poca tolerància, poca acceptació a l'error, al fracàs, etc., per l'excessiva pressió social, de club, etc.

• Normalitzar el sofriment com una cosa habitual en el món de l'esport professional. Més que normalitzar, no entendre o diferenciar entre esforç, sacrifici i sofriment.

Això no significa que tots/as els/as esportistes que tinguin pressió pel resultat, per posar un exemple, derivin en un problema de salut mental, caldria analitzar el cas de manera individual, com el gestiona, etc., però sí que aquesta conducta mal gestionada podria tenir unes certes conseqüències.

A més d'aquestes conductes de risc cal tenir en compte conductes de seguretat, que ens “alleugen” de manera immediata d'un cert mal estar generat per problemes o situacions que els/as esportistes no saben o no poden gestionar. Alguns exemples podrien ser:

• Abús de substàncies.

• Dedicar temps i diners als jocs d'atzar.

• Aïllament social.

• Etc.

Per a finalitzar m'agradaria dir que el treball preventiu és de vital importància per al benestar de els/as esportistes, però no tot el que ens passa és un problema de salut mental, cal valorar moltes coses abans d'etiquetar.